5. Ennio Morricone, intensament un clàssic

A la recent cerimònia dels Oscars es va guardonar Ennio Morricone amb una estatueta honorífica. D’aquesta manera, Hollywood reconeixia la important contribució del compositor italià a la música cinematogràfica i alhora feia un acte de desgreuge a tota una obra que segurament no ha sigut prou valorada als Estats Units. Un premi merescut, tot acceptant com a bo allò que mai no és tard quan arriba.

Morricone és un dels pocs compositors dels quals podem dir que ha revolucionat en algun moment el llenguatge musical cinematogràfic. Va ser ell el renovador de la música del western amb una aposta per l’exageració i la ironia, amb una orquestració heterodoxa on hi tenien cabuda cors, veus solistes, xiulets i instruments electrònics, a títols com El bo, el lleig i el dolent, La mort tenia un preu o Per un grapat de dòlars.

És autor de bandes sonores complexes, exigents i avanguardistes, molt properes a formes i esquemes de les creacions per sala de concert actuals. Però també és el compositor de temes de gran bellesa que formen part de la cultura general popular: Novecento, La Misión o Cinema Paradiso.


Morricone ha estat arranjador pop, director de formacions de música lleugera, autor de partitures per a sèries de televisió, per a la ràdio i per al teatre, director d’orquestra a múltiples concerts a Itàlia…

Pel que fa a la música culta, Ennio Morricone és autor d’una prolífica obra que abasta diversos concerts per a solista i orquestra, obres per a formació de cambra i conjunts de vent, peces de cant coral i cantates, com la titulada Voci dal silenzio, amb motiu de la massacre de l’11 de Setembre.

I és que, ni que sigui per la quantitat, la seva obra musical cinematrogràfica parla per si sola: des de l’any 1961, Ennio Morricone ha signat més de 400 bandes sonores. Una ingent obra plena de girs harmònics inesperats, compassos d’estranya factura, destacadíssims usos del silenci i una estranya habilitat per dotar de protagonisme instruments que acostumen a fer de secundaris, tot plegat, amb una camaleònica traça per a recrear qualsevol estil de la història de la música i una incontenible passió que dota d’una especial bellesa els temes principals de les seves partitures.

Ennio Morricone ha tingut, doncs, finalment, als 78 anys, el seu Oscar, però no hi ha dubte que allò que alguns en diuen la glòria ja fa molt de temps que la té guanyada.




Vincles
Ennio Morricone (web oficial). http://www.enniomorricone.com

4. Oscar a la banda sonora: guanyem nosaltres

La matinada del diumenge al dilluns tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels Oscars.

Independentment de quina sigui la guanyadora, cinc són les partitures sel·leccionades per a competir per l’oscar a la millor banda sonora: Babel, de Gustavo Santaolalla; El buen alemán, de Thomas Newman; Diario de un escándalo, de Philip Glass; La reina, d’Alexandre Desplat; i El laberinto del fauno, de Javier Navarrete.

Cinc compositors que us convidem a conèixer.

Gustavo Santaolalla és argentí i té 55 anys. La seva carrera com a músic s’ha fonamentat bàsicament a amalgamar el rock and roll i els ritmes tradicionals llatinoamericans. Després d’una primera banda sonora l’any 1981, la seva carrera com a compositor cinematogràfic va començar fa set anys. Des d’aleshores ha fet cinc bandes sonores: 21 gramos, Diarios de Motocicleta, Brokeback Mountain (amb la qual guanyaria l’Oscar a la millor banda sonora), En tierra de hombres i l’actual nominada, Babel.

Thomas Newman és nascut a Los Ángeles l’any 1955. Fill, nebot, germà i cosí de compositors de bandes sonores de primeríssima fila, a més d’estudiar piano i violí, es va graduar en orquestració i composició a la Thornton School of Music. El seu estil es basa en l’eclecticisme, la barreja de sons, l’experimentació i la fusió dels sintetitzadors amb la música orquestra, tot amb un to de caire minimalista i força introspectiu. Ha estat nominat en set ocasions anteriors per bandes sonores com Cadena perpetua, American Beauty o Camino a la perdición.

Philip Glass va néixer a Baltimore, als Estats Units, l’any 1937. Va estudiar a l’Acadèmia Juilliard de Nova York, i també amb Nadia Boulanger a París. La seva obra es basa en els ritmes i fonts de la música hindú i en la música minimalista nord-americana, amb influències alhora de Steve Reich i Ravi Shankar. És autor de divereses òperes, com Satyagrama, Aknaten, The Voyage o Einstein on the Beach (estrenada al Liceu a la temporada 92-93). Entre les seves bandes sonores més destacades, totes amb el seu segell minimalista tan particular, n’esmentarem Kundun i Las Horas, totes dues nominades a l’Oscar a la millor banda sonora.

Alexandre Desplat és un parisenc nascut l’any 1961. Va començar a tocar el piano als 6 anys, la trompeta als 8 i la flauta als 10. Ha sigut alumne de Claude Ballif al Conservatori de París i ha estudiat orquestració amb Jack Hayes a Los Angeles. Combina la seva carrera de concertista amb la de compositor de bandes sonores. És autor, entre d’altres treballs, de la música dels films La joven de la Perla, Reencarnación i Hostage, i actualment se’l considera un dels valors a l’alça de més prestigi i qualitat de la música cinematogràfica.

Javier Navarrete va néixer a Terol, l’any 1956, però des dels disset anys viu a Barcelona. Per bé que de formació bàsicament autodidacta, va estudiar amb el compositor xilè Gabriel Brncic i es va decantar per composició de música electrònica molt influenciat per l’estil de Stockhausen. Des de 1986 que treballa pel cinema. Bandes sonores seves destacades són El mar, Platillos Volantes o El Espinazo del diablo.

Santaolalla, Newman, Glass, Desplat i Navarrete: l’actualitat ens ofereix descobrir cinc universos musicals plens d’agradables i molt interessants sorpreses.

Proveu-ho. Endinseu-vos-hi. No quedareu decebuts.

Vincles

Gustavo Santaolalla. http://www.imdb.com/name/nm0763395/
Thomas Newman. http://users.telenet.be/obelisk/tnc/
Philip Glass (oficial). http://www.philipglass.com/
Alexandre Desplat. http://desplat.free.fr/
Javier Navarrete. http://www.bsospirit.com/entrevistas/javiernavarrete.php
Premis Oscar. http://www.oscar.com/ – http://www.oscars.org/

3. Prokófiev, Mestres Quadreny i Falla, compositors de bandes sonores?

Durant dos caps de setmana, l’Auditori ha programat música de Manuel de Falla. En el primer dels concerts, a més d’El Sombrero de tres picos del compositor andalús, l’OBC, dirigida per Ernest Martínez Izquierdo, interpretarà música de Josep Maria Mestres Quadreny i de Sergei Prokófiev.

Prokófiev, Mestres Quadreny i Falla. Tots tres compositors amb una relació particular amb la música del cinema.

Sergei Prokófiev és l’autor, entre d’altres, de tres bandes sonores considerades de les més importants del gènere: les de les pel·lícules Alexander Nevsky, de 1938, Ivan el Terrible, de 1943, i La conjura de los Boyardos de 1946, totes dirigides per Sergei Eisenstein. La suma de la creativitat del compositor i l’aplicació de les teories del director sobre el paper fonamental que la música ha de tenir en el cinema van possibilitar tres obres d’absoluta referència per a qualsevol que es vulgui aproximar al gènere musical cinematogràfic.

Pel que fa a Josep Maria Mestres Quadreny, la composició de música per al cinema té a veure amb els seus inicis com a compositor i amb la seva relació amb el poeta Joan Brossa i el director Pere Portabella. Dirigits per Portabella i amb guió de Brossa són el curtmetratge No compteu amb els dits, de l’any 1967, i el llargmetratge Nocturno 29, de 1969, tots amb música de Mestres Quadreny. El compositor escriuria també la música del curtmetratge Antoni Tàpies, dirigit l’any 1981 per Maria Lluïsa Borràs.

(Dins de l’àmbit de les coincidències, no deixarem d’esmentar la ciutat natal de Mestres Quadreny: Manresa. Del Bages procedeixen alguns dels noms de més rellevància en la història de la música de cinema a Catalunya: Santi Arisa, Manel Camp, Carles Cases o Francesc Gener.)

La relació de Manuel de Falla amb el cinema, en canvi, va ser –i perdó per l’acudit– una una relació fallida. I no va ser perquè la indústria del cinema no deixés d’intentar-ho.

Entre 1922 i la mort de Falla el 1946, vuit projectes van arribar al compositor, ja fossin pels drets d’ús o per l’adaptació d’obres seves o per escriure música per algun film. Gairebé tots van ser rebutjats per Falla adduint motius artístics o econòmics.

Entre 1943 i 1946, però, un projecte d’adaptar a la pantalla El retablo de Maese Pedro va comptar amb el vist-i-plau de Falla, però les indecisions de l’empresa productora van avortar el projecte.

Paradoxalment, els diners de Hollywood van ajudar l’exigent Falla en els seus últims anys de vida, quan va accedir finalment a cedir drets sobre algunes obres seves, que van sonar a les pel·lícules Two Girls and a Sailor i Three Daring Daughters, dues comedietes musicals de la Metro per a major lluïment de José Iturbi.

Fonts i agraïments:

Josep Lluís i Falcó. "El cinema" en Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol. 7. Barcelona: Ed. 62, 2001, págs. 203-232.

Joaquín López González. «Un caso atípico de arqueología fílmica: la relación de Manuel de Falla con el cine a través de su correspondencia». En: La Música en los medios audiovisuales. Ed. Matilde Olarte. Salamanca: Plaza Universitaria, 2005, pp. 403 - 422.

2. El compositor John Williams ha fet 75 anys

Si Mendelssohn, Brahms o Prokófiev encara fossin vius, no celebraríeu el seu aniversari?

Aquest 8 de febrer el compositor John Williams ha complert 75 anys i, pel que sembla, la seva estrella creativa continua brillant amb intensitat. De formació clàssica, va ser deixeble de Mario Castelnuovo-Tedesco i estudiant de la Juilliard School. Als seus inicis el trobem com a pianista de jazz però aviat va treballar per al cinema, col·laborant amb compositors com Alfred Newman, Franz Waxman, Bernard Herrmann o Henry Mancini, i també per a la televisió. A principis dels anys 60 comença a escriure bandes sonores en solitari i a mtjan anys 70 li arriben el reconeixement i la popularitat quan revoluciona la música cinematogràfica amb la partitura de La Guerra de les Galàxies. En aquells anys, amb els grans noms clàssics ja desapareguts i la moda del pop estamordint les pel·lícules, John Williams va representar el retorn de la partitura simfònica i una nova lectura de la música per a la imatge: brillant, exigent, imaginativa i per damunt de tot espectacular.

Bandes sonores com l’esmentada de La guerra de les galàxies, i també Superman, A la recerca de l'arca perduda, E.T., La llista de Schindler o Harry Potter, són ja icones musicals necessàries per entendre la segona meitat del segle XX a Occident.

John Williams és autor de més de cent bandes sonores, però també d’una simfonia i diversos concerts per a flauta, violí, clarinet, fagot, trompeta o violoncel, i ha estat el director titular de la Boston Pops Orchestra entre els anys 1980 i 1995.

En un àmbit com el musical, on la qualitat hauria d'anar lligada a la capacitat de generar emoció i despertar sentiments, i on aquesta unió ferma ara ja és patrimoni dels intèrprets i cantants d’òpera més que no pas dels compositors, els afeccionats a la música de cinema som dels pocs que podem gaudir de les noves creacions d'autèntiques llegendes de la composició encara vives, i reconèixer sense embuts que, més enllà de la qualitat de la seva música, les seves notes molt sovint han estat el fil amb què s'han teixit alguns dels nostres somnis.

I en això, John Williams ens és un veritable demiürg. I només per això ja mereix el lloc que indiscutiblement té en la història de la música occidental.

Encara que, ja ho sabem, en segons quines edicions l’hàgim de buscar en un volum apèndix en el subapartat titulat 'Música de cinema'.

Però temps al temps…