22. La millor banda sonora del Festival de Cannes

Ha arribat a les nostres mans una novetat discogràfica de tot just fa un parell de mesos. Es titula Festival de Cannes – 60è aniversari. Es tracta d’un doble cedé recopilatori amb els temes principals de bandes sonores de 45 films premiats en aquest festival.

Fa deu anys, quan Cannes celebrava, doncs, el seu 50è aniversari, ja va aparèixer un disc igualment recopilatori amb temes de pel·lícules guardonades. En aquella ocasió eren 23 fragments de bandes sonores.

És una excel·lent iniciativa (en un treball editat per Naïve i Radio France), aquesta de commemorar el 60è aniversari del festival a través de la música de les pel·lícules que n’han estat importants.

I és que, si fem una ullada al llistat dels 45 tracks, hi trobarem resumida, no només la història del festival, sinó la història del cinema i de la música del cinema. Voleu compositors clàssics? Podeu escoltar el Viva Zapata d’Alex North o el Miklós Rozsa de Días sin huella. En voleu d’actuals? Doncs tenim el Michael Danna de El dulce porvenir, la Björk de Bailar en la oscuridad o el Gustavo Santaolalla de Babel. Però també en tenim dels de tota la vida, com John Barry, John Williams o tres Morricones. Música cent per cent simfònica, com la de George Delerue; cent per cent electrònica, com la de Vangelis; cent per cent jazz, com la de Herbie Hancock; cent per cent minimalista, com la de Michael Nyman o cent per cent no-sé-ben-bé-què, com la de Goran Bregovic.

Compositors francesos, naturalment, com Desplat, Coulais, Jarre o Legrand; però també italians (Rota, Piovani, Cicognini), grecs (Theodorakis, Karaindrou), i japonesos, polonesos, austríacs... I americans també, és clar, però sense ser aclaparadorament majoritaris, que no podem oblidar que el Festival de Cannes és el Festival de Cannes.

Després d’escoltar aquest doble cedé, Festival de Cannes – 60è aniversari, s’arriba a la conclusió que més enllà del seu gaudi estètic aquest conjunt recopilatori és també una eina apte per pensar. Pensar en el que fa que una banda sonora excel·lent ajudi a guanyar un premi a una pel·lícula mediocre, o a l’inrevés; en si podem treure cap conclusió sobre la funció de la música de cinema a partir de la sel·lecció presentada; en la capacitat d’emocionar de la música de cinema, independentment del seu estil...

En fi, un treball discogràfic coherent amb un festival de cinema com el de Cannes, que ha de servir sempre com a mostra cinematogràfica, però també com a eina de reflexió de cap on va el setè art. I la seva música, és clar.

21. Òpera i cinema

En aquestes últimes setmanes, són diverses les notícies rebudes que relacionen el cinema i l’òpera.

La primera ens arriba de Copenhaguen: el Teatre Reial de Dinamarca anuncia que ha encarregat al compositor Poul Ruders una òpera basada en la pel·lícula Bailando en la oscuridad, del director Lars Von Trier. Amb llibret del dramaturg Henrik Engelbrecht, l’estrena està programada per la temporada 2010-2011.

D’altra banda, la Scottish Opera ha encarregat cinc llibrets per convertir-los en òperes, amb la particularitat que seran d’una durada aproximada d’un quart d’hora. Totes cinc s’estrenaran en una mateixa funció, i s’oferirà al públic la possibilitat de votar per escollir la que es convertirà en un drama líric de dimensions ja més habituals. Deixant de banda la peculiaritat de l’encàrrec i de tot aquest sistema de sufragi popular estil Festival d’Eurovisió, la música d’una d’aquestes òperes anirà a càrrec de Craig Armstrong, autor de bandes sonores com Moulin Rouge.

Seguim. Els directors de La Scala de Milà han convençut el director de cinema Terry Gilliam perquè dirigeixi Andrea Chenier d’Umberto Giordano. És la primera òpera que dirigirà Terry Gilliam i s’estrenarà el mes de juny del 2008.

I, finalment, el músic, compositor i director de cinema Emir Kusturica estrenarà el 26 d’aquest mes de juny, a l’Òpera de la Bastilla de París, la que ell anomena primera òpera punk Temps de gitanos, basada en la seva pel·lícula del mateix títol.

Més enllà de l’ús que el cinema ha fet de la música operística, no és estrany que compositors cinematogràfics es dediquin a l’òpera, si bé és cert que en la majoria dels casos són compositors amb tanta o més obra clàssica que cinematogràfica: Addisson, Moross, Korngold Rota, Kosma, Herrmann, i tants d’altres. Per això, els casos de Craig Armstron o Emir Kusturika no deixen de ser excepcionals. Com també aquesta conversió de films en obres operístiques.

Superat, esperem, el vell debat de ja fa molts anys sobre si el cine va matar l’òpera, i sense entrar en absolut en el terreny de l’anàlisi de la realitat operística actual, que no és el nostre negociat, sí que no podem evitar mirar-nos tots aquests esdeveniments amb una certa curiositat no mancada d’un lleu somriure expectant: no, si després de tot, encara resultarà que per ser clàssic caldrà ser intensament cinematogràfic...

20. El theremin

El dissabte 2 de juny es va fer a Barcelona el Primer Festival Hispà de Theremin. Un festival que tenia com a objectiu donar a conèixer i promoure l’ús d’aquest instrument musical i ser un punt de trobada per a aficionats o curiosos del theremin.

En aquest festival s’hi van poder veure pel·lícules i documentals amb el theremin com a protagonista, recitals en directe de thereministes de casa nostra i també la presentació del portal web Thereminhispano.com.

Potser molts de vosaltres no heu sentit a parlar mai del theremin. És un dels primers instruments electrònics musicals de la història. Va ser presentat públicament l’any 1920 pel seu inventor, el científic i músic rus Leo Theremin, de qui, finalment, l’instrument va acabar adquirint el nom.

El theremin es compon, fonamentalment, de dues antenes col·locades una al damunt i l’altra a un costat d’una caixa contenidor on hi ha el mecanisme electrònic. El que fa especial aquest instrument és que és l’únic en el qual el músic, per tocar-lo, no hi ha de tenir contacte físic. El músic controla el volum i les notes amb els moviments de les mans, a través del camp electromagnètic que genera per aproximació o llunyania amb les dues antenes de l’instrument. Amb el braç i la mà dreta –si s’és dretà– es controlen les diferents notes, com més a prop de l’antena més agudes i com més lluny més greus. L’altra mà, aproximant-se a l’antena horitzontal, controla el volum, el fraseig, l’articulació i l’expressió de les notes.

El theremin ha estat utilitzat força sovint al cinema. Molts recordem el seu so hipnòtic a la banda sonora de Miklós Rózsa per la pel·lícula Recuerda, de Hitchcock, del 1945, en què el theremin s’associava al deliri mental del protagonista. Bernard Herrmann, l’any 1951, en va utilitzar dos per la música de Ultimatum a la Tierra.

De fet, deliris psicopàtics i convidats no desitjats vinguts de fora semblen haver estat els temes cinematogràfics preferits dels compositors de bandes sonores a l’hora de decidir-se a utilitzar el so particular del theremin, però no és menys cert que el podem sentir també a films dramàtics, romàntics i, fins i tot, en pel·lícules musicals.

Amb festivals com l’esmentat o amb thereministes com Víctor Estrada, autor d’un sistema pedagògic per tocar el theremin, i amb la inclusió d’aquest instrument en bandes sonores actuals, com ara Hellboy o El maquinista, no sembla pas que al theremin se li acabi la corda.

19. Música de cinema per quintet de corda

Dins d’aquest mateix espai ens hem referit ja a la relació entre la música de cinema i la música clàssica.

Hem parlat de l’ús que ha fet la música de cinema de l’obra de compositors clàssics com ara Verdi, Beethoven o Wagner, o també com solistes virtuosos dels repertoris clàssics han vist amb bons ulls col·laborar en la interpretació i enregistrament de bandes sonores.

Doncs bé, avui parlem d’un exemple a la inversa: un transvassament del camp de la música de cinema a la clàssica. Es tracta d’un disc de recent aparició: Nouvelles Vages, de Godard à Audiard, i és un disc recopilatori de fragments de bandes sonores franceses... però interpretades per un quintet de corda, el Traffic Quintet, amb transcripcions obra del compositor Alexandre Desplat.

Desplat s’ha atrevit a transcriure per quintet de corda temes i suites de fragments de bandes sonores de films francesos de compositors com ara Georges Delerue, Antoine Duhamel, Maurice Jarre, Ennio Morricone, Gato Barbieri o d’ell mateix. Així, hi podem escoltar, entre d’altres, fragments de Jules et Jim, La pell dolça, Passatge a l’Índia o L’últim tango a París.

Es tracta d’un disc sense concessions a la galeria, d’aquells que necessiten dues o tres audicions per assaborir-les completament, que apel·la tant a la sensibilitat com a la intel·ligència, i que en tot moment és un bany de bon gust.

Pel que fa als intèrprets, El Traffic Quintet és una formació de corda nascuda gràcies al cinema, ja que es va crear per una pel·lícula, Un heroe muy discreto, dirigida per Jacques Audiard el 1996. El seu nom, Traffic Quintet, s’inspira en el cinema, en el títol d’una pel·lícula, Traffic, del genial Jacques Tati. I el seu objectiu és la interpretació, en aquest format de quintet de corda, de música de cinema.

Els components de Traffic Quintet són: Dominique Lemonnier, fundadora del grup, violinista de l’Orquestra Filharmònica de Ràdio França; Anne Villette, violinista de la mateixa orquestra; Estelle Villotte, viola de l’Orquestra de París; Raphaël Perraud, violoncel solista de l’Orquestra Nacional de França; i finalment, Philippe Noharet, contrabaix de l’Orquestra de l’Òpera de París. Un grup que sol complementar les seves actuacions amb projeccions videogràfiques d’imatges de les pel·lícules de les bandes sonores que interpreten.

Nouvelles vagues, de Godard à Audiard. Un treball musical destacable d’adaptació de la música de cinema a formats més clàssics. Un disc que ens ha de fer enyorar, com deien a La buena vida, un passat francès que no hem tingut.