9. Papageno comenta

S’estrena l’esperada versió cinematogràfica de La Flauta Màgica, l’òpera de Mozart, dirigida per Kenneth Brannagh.

No farem una crítica de la pel·lícula. Podeu llegir on trobar-ne d'encertades i justes al final d'aquest comentari.

Avui oferim unes pinzellades de context, que sempre van bé a l’hora de veure la pel·lícula o de comentar-la amb els companys de feina, tot demostrant que som gent il·lustrada.

Comencem pels que han tingut la iniciativa de fer aquesta versió de La Flauta: la Peter Moores Foundation; una fundació anglesa dedicada a la filantropia i que beu dels principis en què es basa La Flauta Màgica.

La persona escollida per encapçalar el projecte és el director i actor Kenneth Brannagh, popular per les seves adaptacions d’obres de Shakespeare al cinema, com ara Enric Vè, Hamlet o Molt soroll per no res. Un director que dóna gran importància al paper de la música a les seves pel·lícules.

Si us preocupa el tractament que rep l’obra de Mozart, direm que el film ofereix la versió íntegra de l’òpera, no és cap argument que s’hi inspiri o que la versioni lliurement. Això sí, els autors del guió situen la història en un escenari fàcilment identificable com el d’un camp de batalla de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, l’adeqüació d’aquest context a les característiques dels personatges de l’òpera és una de les troballes de la pel·lícula.



L’autèntic guionista és Emanuel Schikaneder, autor del llibret original, naturalment; però, en aquesta ocasió, Branagh s’ha unit a l’escriptor, director i actor, el prestigiós Stephen Fry, per fer-ne l’adaptació a l’anglès. Perquè, això, sí, cal avisar els puristes, aquesta Flauta Màgica es canta en anglès.

Pel que fa als intèrprets, són cantants operístics que actuen, i que actuen de debò: Joseph Kaiser és Tamino; Amy Carson, Pamina; Benjamin Jay Davis, Papageno; i, destacadíssims, Lyubov Petrova és la Reina de la Nit i Rene Pape, Sarastro. James Conlon dirigeix l'Orquesta de Cambra d'Europa.

Aquest espai, que tracta de música i cinema, poques vegades tindrà un exemple més rodó d’aquesta unió que amb aquesta Flauta Màgica. Una obra que és més que una òpera i que hauria de ser, com deia Ingmar Bergman, una companya de vida.



Trobareu una crítica de la pel·lícula a:
Mozartmania, del professor Jaume Radigales
http://mozartmania.blogspot.com/2007/02/la-flauta-massa-mgica-de-kenneth.html

Els breus d'El violí vermell

- The Painted Veil. Ens arriba la banda sonora de la pel·lícula El velo pintado. Es tracta d'un nou treball del compositor Alexandre Desplat, segurament el valor més emergent de la música cinematogràfica de masses actual. En aquesta banda sonora es fa acompanyar del prestigiós -i jove- pianista Lang Lang, protagonista de la partitura. La música de The Painted Veil va guanyar recentment el Globus d'Or a la millor banda sonora original i també el Premi dels Crítics Cinematogràfics de Los Angeles. Aquesta banda sonora ha estat editada per Deutsche Grammophon.

8. La Novena al cinema

Ha sortit a la venda l’edició en dvd de la pel·lícula Copying Beethoven, dirigida per Agnieszka Holland, estrenada a casa nostra fa pocs mesos.

La pel·lícula tracta de la història –totalment inventada– d’una relació entre aquest compositor i una noia que li fa de copista durant els darrers mesos de la vida del compositor. Un temps en el qual Beethoven enllesteix la seva Novena Simfonia, l’obra culminant de la seva carrera.

El cinema no ha sigut indiferent a aquesta obra cimera de la història de la música.

No entrarem en temes estadístics, però sí que ens aturarem en les tres modalitats més corrents en l’ús que el cinema ha fet de la Novena Simfonia de Beethoven, i sobretot, del seu quart moviment, el de l’anomenat Himne a l’Alegria.

Començarem pel seu ús més tòpic: com passa amb l’Al·leluya d’El Messies de Haendel, l’Himne a l’alegria, pel seu caràcter explosiu i triomfant, ha sigut utilitzat sovint en moments d’eufòria dels protagonistes –ja siguin aquests bons o dolents–, de ressolució dels seus conflictes o en escenes de disbauxa generalitzada. Títols com: Ace Ventura, La jungla de cristal, o Sister Act II amb una peculiar versió gospel, en són una mostra.

L’himne a l’Alegria pot ser interpretat també com l’expressió màxima d’aquell espai de llibertat que tot individu té dret a sentir íntimament. Curiosament, qui millor va saber retratar-ho va ser Stanley Kubrick, pervertint-ho. Beethoven, i la Novena Simfonia era l’única cosa que el protagonista de La Taronja Mecànica, un delinqüent sense escrúpols, admirava i respectava.

Finalment, l’Himne a l’Alegria, i tota la Novena Simfonia en general, és un símbol i un clam de la fraternitat, la llibertat i la igualtat humanes. I què millor, en aquest sentit, que recordar la seva aparició a El Club de los Poetas Muertos, on el director Peter Weir uneix la possibilitat de la poesia, la immortalitat de la joventut i la grandesa de quart moviment de la Novena, per renovar-nos la promesa a la qual com a éssers humans estem obligats amb l’esperit d’aquesta obra musical.

Com deia al principi, ha aparegut en dvd Copying Beethoven, que té, precisament, com a escena culminant de la pel·lícula, l’estrena de la Novena Simfonia, amb un Beethoven sord dirigint l’orquestra. Valgui aquesta notícia per retornar de tant en tant a la meravella d’aquesta música, ja sigui a la pel·lícula o a casa escoltant-ne tranquilament qualsevol versió discogràfica, tot esperant que l’Himne soni prou fort perquè el sentin tots els sords que no volen sentir que ens envolten.

Els breus d'El Violí Vermell

- Hitchock's Music. Llibre sobre l'obra d'aquest director anglès, escrit per Jack Sullivan, professor de la Rider University de Jersey. La tesi del llibre afirma que Hitchcock considerava cada pel·lícula com una mena de composició musical de factura expressionista. Vincula el llenguatje i la tècnica cinematogràfica del director amb els esquemes i recursos de la música expressionista.

- Diccionario de bandas sonoras. Nou llibre de Joan Pedrol. Completíssim diccionari de quasi 2.000 ressenyes de discos de bandes sonores de pel·lícules apareguts tant en el mercat espanyol com italià, francès, anglès o americà.

- L'Àrea de Documentació de la Filmoteca ha rebut, aquests darrers dies, dues donacions provinents de particulars, consistents en 300 discos de vinil format LP amb bandes sonores de pel·lícules. Ja s'està procedint a la seva digitalització.

- La Filmoteca programarà properament dos cicles relacionats amb la música de cinema. En aquests dos cicles hi ha tingut un paper destacat l'ACDMC (Associació Catalana per la Difussió de la Música de Cinema), participant en la sel·lecció dels films com, també, aportant els textos que es donaran a la sala a cada sessió, redactats per Joan Renter Renz.

Aquests dos cicles són:

Cicle Max Steiner. Del 27 de març al 8 d'abril.
Cicle Centenari de Miklós Rózsa. Del 2 al 5 d'abril.

7. Una mostra del valor de la música al cinema

Surten dels seus amagatalls amb la por de morir als ulls. De sota un llit, del doble fons d'un armari. Són jueus del gueto de Cracòvia la nit després de l'evacuació. Els seus familiars, els seus amics, ja van cap als camps de concentració. Però el seu sigil és inútil. Els soldats de les SS els esperaven i comença la matança. Homes d'uniforme metrallen a discrecció i fereixen homes, dones i nens que criden.

Un dels nazis descobreix un piano en una habitació. S'asseu al teclat i toca.

Dos soldats companys seus l'observen i discuteixen: – És Bach? – És Mozart? Hi ha crits de terror de persones que estan sent assassinades. Crits que es barregen amb la música d'un piano que interpreta una bella obra de Bach. O de Mozart.

Aquest és el gran valor de la música que el compositor John Williams va escollir i va compondre per a la pel·lícula La llista de Schindler. Una música que va en contra de la música. Que es desnaturalitza a ella mateixa com en el film l'home es deshumanitza.

Una música que ens recorda que un nazi que assassina nens pot delectar-se, com nosaltres, amb la música de Bach. O de Mozart. Per això a la pel·lícula sentim un tendre cor infantil mentre es produeix la matança de l'evacuació del greto, o una agradable i civilitzada cançó que ens desitja bona nit de forma romàntica sona pels altaveus d'un camp de concentració mentre s'escull la gent destinada a morir a les cambres de gas.

La llista de Schindler: una música que ens recorda que en el món conviuen la bellesa i l'horror, i totes dues coses són patrimoni, per igual, no de psicòpates, sinó de gent com nosaltres, que ens agrada la música.

Us recomano tornar a veure la pel·lícula. Però aquesta vegada prestant atenció als moments en què hi hagi música. Descobrireu, segurament, que la melodia més bella i humana, com el famós tema principal de la banda sonora, també pot provocar-nos l'horror. Alhora que la sentim bella. Com el mateix home.

Ve't aquí un exemple de com la música –en aquest cas la música de cinema– pot ser encara una eina de lluita, artística, per remoure les consciències a través de la bellesa. Objectiu de l'autèntic art, segons diuen.

Era Bach? Era Mozart? Era Bach. Però, realment, a qui li importa si és la música de fons de l'assassinat d'un innocent?

Els breus d'El Violí Vermell

- Apareix al mercat el dvd de la pel·lícula En tierra de ángeles. Pel·lícula sueca. El seu protagonista és un director d'orquestra que per allunyar-se de la pressió de la seva carrera es retira a un poble remot. Allà entra en contacte amb la coral del poble i lentament s'hi relaciona.

- Apareix el dvd de la pel·lícula Copying Beethoven. Pel·lícula dirigida per Agnieszka Holland, protagonitzada per Ed Harris i Diane Kruger. Es fabula amb una impossible relacíó entre Beethoven i una jove músic que li fa de copista, durant els darrers mesos de vida del compositor, quan està acabant la seva Novena Simfonia.

- Novetat discogràfica: Britten on Film. Música de cinema del compositor Benjamin Britten. Una novetat important, pel compositor, i necessària, per tractar-se de peces que no havien sigut enregistrades abans.

6. Els grans violins de la banda sonora

Dels anys 30 ençà, virtuosos del violí de diverses generacions s’han apropat a la música de cinema de manera activa. La majoria, col·laborant en bandes sonores, ja sigui tot interpretant els temes solistes de les mateixes o, fins i tot, amb una aparició parcial en pantalla al doblar als actors quan aquests interpreten a violinistes.


Hugo Alfvén

Estocolm, 1872 – Estocolm, 1960. Compositor, director d’orquestra i violinista. També va destacar com a pintor i escriptor.

Va estudiar al Conservatori d’Estocolm des de 1887 fins 1891, on posteriorment hi va ser professor de composició. El 1908 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Música. De 1910 fins 1939 va ser director de música de la Universitat d’Uppsala. Se’l considera un dels compositors més importants de Suècia.

És el compositor de diverses bandes sonores: Svarta rosor (1932), Synnöve Solbakken (1934), Med folket för fosterlandet (1938), Mans kvinna (1945), Singoalla (1949), The Stanger Left No Card (1952) i Den Förlorade sonen (TV, 1964).


Yehudi Menuhin

Nova York, 1916 – Berlin, 1999.

Va començar els seus estudis de violí als tres anys, va fer el seu primer recital als set i amb dotze actuava amb l’Orquestra Filarmònica de Berlin. Va combinar la seva carrera de virtuós violinista amb una tasca continua de filantropisme a favor dels drets dels oprimits i l’educació. L’any 1997 va rebre el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia.

El arco mágico (Bernard Knowles, 1946). Pel·lícula biogràfica de Niccolò Paganini interpretada per Steward Granger, Yehudi Menuhin interpreta els temes d’aquest compositor que s’escolten a la pel·lícula.



Henryk Szeryng

Zelazowa Wola (Polònia), 1918 – Kassel (Alemanya), 1988. Nacionalitzat mexicà.

De 1933 a 1939 estudia composició a París amb Nadia Boulanger i durant la Segona Guerra Mundial treballa com a intèrpret pel govern polonès a l’exili. Es va fer ciutadà mexicà el 1946. Es va dedicar a l’ensenyament abans d’acabar la seva carrera com a concertista. Va fer moltes gires durant la seva vida.

Feliz año amor mío (Tulio Demicheli, 1957). Henryk Szerying interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula mexicana, amb música original Raúl Lavista.



Isaac Stern

Kremenets (Ucraïna), 1920 - Nova York, 2001.

La seva familia va anar a viure a San Francisco quan ell tenia un any. Als vuit anys va ingressar al Conservatori d’aquesta ciutat. Debutà en públic el 1936. Famós pels seus grans enregistraments i per apadrinar joves talents com Yo-Yo Ma, Itzhak Perlman i Pinchas Zukerman.

De amor también se muere (Jean Negulesco, 1946). Isaac Stern interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, amb temes de Dvorack i Wagner i música original de Franz Waxman. També surt al film doblant a l’actor protagonista, John Garfield, que interpreta a un violinista.

El violinista en el tejado (Norman Jewison, 1971). Itzhak Perlman interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula musical, amb la música original de Jerry Bock i adptada a la pantalla per John Williams.

L’any 1979 el govern de la República Popular de la Xina el convida a una gira. Aquesta experiència va ser rodada en un film De Mao a Mozart, dirigit per Murray Lerner, que va guanyar l’Oscar de 1980 al millor documental.



Salvatore Accardo

Turí, 1941. Violinista i director d’orquestra italià. Considerat un dels millors intèrprets de violí italians.

Va començar els seus estudis de violí a Nàpols. Als 13 anys va oferir el seu primer recital professional. Guanyador, l’any 1956, de la Competencia de Génova, i dos anys després el concurs de violí Paganini. L’any 1992. Fundador del Festival de Cordes de Crémona (1971), i de l’Academia Walter Stauffer (1986). L’any 1996 refunda la Orquesta da Camera Italiana (OCI), els integrants de la qual són els millors alumnes de l’Academia Walter Stauffer. Són molt destacables les seves interpretacions de Paganini. Ha estat director operístic, també.

Stradivari (Giacomo Battiato, 1989). La vida d’Antonio Stradivari, el més cèlebre constructor de violins de la història. Salvatore Accardo, al violí, i Rinaldo Alessandrini, al clave, són els autèntics intèrprets dels instruments que sonen en la pel·lícula, protagonitzada per Anthony Quinn. La banda sonora és de Francesco Tampori, que també interpreta el violí.

Paganini (Klaus Kinski, 1989). Film sobre la vida de Paganini, des del punt de vista particular del director Klaus Kinski, que també interpreta al virtuós del violí. Accardo és l’intèrpret dels temes que sonen al film.



Itzhak Perlman

Jaffa (Israel), 1945. Un dels millors i més famosos violinistes de la segona meitat del segle XX.

Va estudiar a la Acadèmia de Música de Jaffa, abans de mudar-se als Estats Units per a estudiar a la Juilliard School. Va debutar al Carnegie Hall el 1963. A més de tocar i gravar música clàssica també toca jazz. Va contraure la polio als quatre anys, per la qual cosa toca el violí sempre assegut.

La llista de Schindler (Steven Spielberg, 1993). Itzhak Perlman interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per John Williams.

Fantasia 2000 (1999). En aquesta nova versió de la llegendària Fantasia, de Walt Disney, Perlman hi apareix breument, interpretant-se a si mateix, tocant.

Hero (Zhang Yimou, 2002). Itzhak Perlman interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per Tan Dun.

Memòries d’una Geisha (Rob Marshall, 2005). Itzhak Perlman interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per John Williams.



Anne-Sophie Mutter

Rheinfelden, Alemanya, 1963.

Comença tocant el piano als cinc anys. Poc després estudia violí amb Erna Honigberger i Aida Stücki. Amb només 15 anys fa un primer enregistrament els concerts per a violí K.216 i K.219 de Mozart, amb Karajan i l’Orquestra Filarmònica de Berlín. El 1985, amb 22 anys va ser nomenada membre honorària de la Royal Academy of Music (Londres). El 1988 toca i enregistra en CD i DVD la integral de les sonates per a violí de Beethoven. També és reconeguda la seva interpretació de música d’autors contemporanis.

La seva vinculació amb la música cinematogràfica és per via matrimonial: ha estat casada amb el compositor i director André Previn, autor de moltes bandes sonores.



Joshua Bell

Bloomington, Indiana (EUA), 1967.

Fa els seus estudis de violí a la Universitat d’Indiana amb Josef Gingold. Als 14 anys actúa com a solista amb l’Orquestra de Filadelfia, dirigida per Ricardo Mutti. L’any 1985 debuta al Carnegie Hall amb l’Orquestra Sinfònica de Saint Louis. Des d’aleshores ha tocat amb les orquestres i els directors més importants del món.

El violí vermell (François Girard, 1998). Joshua Bell interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per John Corigliano. A més, va fer el paper d’un violinista d’Oxford.

Música del corazón (Wes Craven, 1999). Joshua Bell apareix interpretant-se a si mateix en aquest film sobre una professora de violí en un barri marginal de Nova York, interpretat per la Meryl Streep.

Iris (Richard Eire, 2000). Joshua Bell interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per James Horner.

La última primavera (Charles Dance, 2004). Joshua Bell interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per Nigel Hess. A més, era ell qui actuava en el lloc de l’actor quan el personatge principal de la pel·lícula, un violinista, havia de tocar.



Maxim Vengerov

Novosibirsk (Rússia), 1974.

Rep les seves primeres classes de violí als cinc anys de la mà de Galina Turtschaninova. Més endavant va estudiar amb Zakhar Bron, i només amb deu anys va guanyar la Competencia Juvenil Wieniawski a Polònia. Aviat es va convertir en solista de la Orquesta Royal Concertgebouw, la Filarmònica de la BBC i la Orquestra Simfònica de l’Estat de la URSS. L’any 1995, el seu enregistrament dels concerts per a violí de Prokofiev i Dmitri Shostakovich va guanyar els premis de Gramophone com a millor enregistrament de l’any i millor enregistrament de concert. Actualment és professor visitant a l’Acadèmia Reial de Música de Londres.

Anna Karenina (Bernard Rose, 1997). Maxim Vengerov interpreta la part solista dels temes clàssics de la banda sonora d’aquesta pel·lícula.



Hilary Hahn

Lexington, Virginia (EUA), 1979.

Va començar a estudiar violí abans dels quatre anys, al conservatori Peabody, i als nou va donar el seu primer recital en solitari. L’any 1990, amb deu anys, va començar a estudiar al Curtis Institute of Music de Filadelfia, amb Jascha Brodsky. L’any 1991 va fer el seu debut amb l’Orquestra Sinfònica de Baltimore. Ha fet estudir de música de cambra, contrapunt, harmonia, història de la música, composició i direcció. També de literatura, poesia, anglès, alemany i història.

El bosque (M. Night Shyamalan, 2004). Hilary Hahn interpreta la part solista de la banda sonora d’aquesta pel·lícula, composada per James Newton Howard.


En definitiva, d’Alfvén a Hahn, d’Isaac Stern a Joshua Bell, tot plegat una mostra més de l’agermanament que ha existit de sempre entre la música clàssica i la música de cinema.