Programa 1: Els grans solistes de la banda sonora

Catalunya Música

Dilluns, 16 de juliol de 2007. 23:00 - 24:00.

Guió i locució de Xavier Cazeneuve

Control tècnic de Daniel Guinot

Llistat d'audicions

Niccolo Paganini
Capritx núm 01 en Mi major

Paganini (1989) / Kinski Paganini / Dir. Klaus Kinski
Violí: Salvattore Accardo
(01:45)

Bock – Harnick – Williams
“Main Title”

El violinista a la teulada (1971) / Fiddler on the Roof / Dir.: Norman Jewison
Música original: Jerry Bock – Lletres: Sheldon Harnick – Adaptació musical: John Williams
Violí: Issac Stern
(3:33)

Edició recomanada: EMI – CDP 7 46091 2

John Williams
“Theme from Schindler’s List”

La llista de Schindler (1993) / Schindler’s List / Dir.: Steven Spielberg
Música original: John Williams
Violí: Itzhak Perlman
(04:16)

Edició recomanada: MCA Records MCAD 10969

John Williams
“As the Water”

Memòries d’una geisha (2005) / Memoirs of a Geisha / Dir.: Rob Marshall
Música original: John Williams
Violí: Itzhak Perlman – Violoncel: Yo-Yo Ma
(02:00)

Edició recomanada: Sony Classical SK 74708

John Williams
“Set anys al Tibet”

Set anys al Tibet (1997) / Seven Years in Tibet / Dir.: Jean-Jacques Annaud
Música original: John Williams
Violoncel: Yo-Yo Ma
(07:08)

Edició recomanada: Mandalay Records SK 60271

John Williams
“La tornada a casa”

Nascut el 4 de juliol (1989) / Born on the Fourth of July / Dir.: Oliver Stone
Música original: John Williams
Trompeta: Timothy Morrison
(02:39)

Edició recomanada: MCA Records MCAD 6340

John Corigliano
“Oxford: El concert del Papa”

El violí vermell (1998) / Le violon rouge / Dir.: François Girard
Música original: John Corigliano
Violí: Joshua Bell – Philharmonia Orchestra, dirigida per Esa-Pekka Salonen
(01:22)

Edició recomanada: Sony Classical SK 63010

Nigel Hess
“Fantasia per a violí i orquestra”

L’última primavera (2004) / Ladies in Lavender / Dir.: Charles Dance
Música original: Nigel Hess
Violí: Joshua Bell
(03:40)

Edició recomanada: Sony Classical SK 92689

James Newton Howard
“El vot”

El bosque (2004) / The Village / Dir.: M. Night Shyamalan
Música original: James Newton Howard
Violí: Hillary Hahn
(06:03)

Edició recomanada: Hollywood Records 2061-62464-2

John Du Prez
“Wanda es troba amb Archie al pis. Part 2”

Un peix anomenat Wanda (1988) / A Fish Called Wanda / Dir.: Charles Crichton
Música original: John Du Prez
Guitarra: John Williams
(01:43)

Edició recomanada: Milan Music France 887878

Alexandre Desplat
“El vals del riu (Piano solo)”

El vel pintat (2006) / The Painted Veil / Dir.: John Curran
Música original: Alexandre Desplat
Piano: Lang Lang
(02:28)

Edició recomanada: Deutsche Grammophon CD 00289 477 6552

Lluís D’Arquer
“El príncep feliç”

Sinfonía de ilegales (2005) / Sinfonía de ilegales / Dir.: José Luis de Damas
Música original: Lluís d’Arquer
Piano: Lluís d’Arquer – Orquestra Simfònica Estatal de Rivne (Ucraïna), dirigida per Melanie Mestre
(06:37)

Edició recomanada: Saimel 3996210

24. Concerts, congressos i festivals

Durant els mesos de juny i juliol, els aficionats a la música de cinema han pogut gaudir de tres esdeveniments de categoria relacionats amb el món de les bandes sonores.



Els dies 29 i 30 de juny i 1 de juliol, es va fer a Madrid el II Festival de Música de Cine (Cinemad). Hi va haver conferències de compositors com Christopher Young, Ángel Illarramendi o Shigeru Umebayashi, i també dos concerts: un d’obres de diferents compositors, en què Gabriel Yared i Christopher Gordon van dirigir l’orquestra Carlos III, i Carles Cases va interpretar també obres pròpies; i un altre concert dedicat a la música d’Alan Silvestri, en què el mateix compositor va dirigir l’orquestra.



Pocs dies després, del 9 al 15 d’aquest mes de juliol, a Tenerife es fa el I Festival Internacional de Música de Cine de Tenerife. Torna a ser un programa intensiu de conferències, sessions amb compositors que fan passar una bona estona als aficionats i dos concerts més, amb la “Tenerife Film Orchestra & Coir”, una orquestra creada expressament per a la interpretació i enregistrament de bandes sonores, i que amb motiu d’aquest festival serà dirigida pels compositors Sean Callery, Michael Danna, Don Davis i també Ángel Illarramendi.



I finalment, entre els dies 19 i 22 d’aquest mateix mes, es farà el III Congrés Internacional de Música de Cine “Ciudad de Úbeda”, amb la presència d’una llista encara més llarga de compositors que han confirmat la seva assistència: John Scott, John Powell, John Debney, Bruce Broughton, Javier Navarrete, Roque Baños... Conferències de compositors, de productors, de crítics; inauguració d’exposicions, entrega de premis del concurs de joves compositors... i, com a clausura, és clar, concert de l’Orquestra Filarmonía interpretant música de Broughton, Baños, Navarrete, Debney i molts d’altres.


En fi, i davant de tot això, què podem dir? Doncs que és motiu d’alegria que hi hagi tres esdeveniments d’aquesta importància. I que el fet que la majoria del nombrós públic que hi assisteix acostumi a ser joves aficionats, alguns són molt joves, i veure que el jovent va a llocs a parlar de música amb els compositors i, a més, assisteix a concerts, ha de ser un motiu d’alegria –també de reflexió– per a tots els pensadors i programadors musicals.

Naturalment, no és menys cert, també m’agradaria que a casa nostra féssim certàmens semblants.

23. Lectures d'estiu

Potser molts de vosaltres ja esteu de vacances, o us trobeu immersos en el compte enrere esperant que arribin. Sigui com sigui, s’acosten dies en què podrem gaudir de més temps per llegir, per llegir més que no ho fem durant el curs.

Em permeto, doncs, de fer-vos un parell de recomanacions de lectures relacionades amb la música de cinema per aquests dies.

El primer és un diccionari. (Que sí. Que no passa pas res per dir que llegim un diccionari!) Diccionario de bandas sonoras, de Joan Padrol, editat per T&B editores. Es tracta d’un llibre en què es recullen les ressenyes de gairebé dos mil discos de bandes sonores editats des de l’arribada del disc de vinil fins a l’aparició del cedé. Dues mil petites històries amb les interioritats de cada banda sonora, les seves dades, les seves circumstàncies i curiositats. L’autor, professor d’Història de la Banda Sonora a l’Escola de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya, i l’editorial, han aconseguit fer un diccionari agradable, d’aquells que mai et llegiràs sencer però amb el que passaràs moltes estones entretingudes, ara llegint una pàgina, ara llegint una lletra, ara saltant de ressenya en ressenya. Un llibre dels que acabes fent d’obligada consulta.

L’altre llibre que us recomanem per l’estiu du per títol La música en el cinema, i el seu autor és el nostre company radiofònic Jaume Radigales, professor d’Estètica i de Música i Audiovisual de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Està editat per la Universitat Oberta de Catalunya, deficientment i decebedorament editat, per cert, la qual cosa fa que agafis més afecte al text, per com ha estat tractat en la maquetació. Si voleu saber quina és la importància de la música en el cinema, com es posa música als films, quines funcions té la música en una pel·lícula i una mica d’història de la música cinematogràfica, aquest pot ser el vostre llibre per les vacances. En un estil planer i concís, però amb contínues demostracions del seu bagatge, com és habitual en l’autor, en aquest llibre tindreu un valuós petit manual per saber el més essencial, que no vol dir el més superficial, de la música en el cinema.

La música en el cinema, de Jaume Radigales, editat per la UOC; i Diccionario de bandas sonoras, de Joan Padrol, editat per T&B editores. Dues opcions per passar una estona agradable a la fresca, amb un beguda freda i amb música de fons. Música de cinema, per exemple.

22. La millor banda sonora del Festival de Cannes

Ha arribat a les nostres mans una novetat discogràfica de tot just fa un parell de mesos. Es titula Festival de Cannes – 60è aniversari. Es tracta d’un doble cedé recopilatori amb els temes principals de bandes sonores de 45 films premiats en aquest festival.

Fa deu anys, quan Cannes celebrava, doncs, el seu 50è aniversari, ja va aparèixer un disc igualment recopilatori amb temes de pel·lícules guardonades. En aquella ocasió eren 23 fragments de bandes sonores.

És una excel·lent iniciativa (en un treball editat per Naïve i Radio France), aquesta de commemorar el 60è aniversari del festival a través de la música de les pel·lícules que n’han estat importants.

I és que, si fem una ullada al llistat dels 45 tracks, hi trobarem resumida, no només la història del festival, sinó la història del cinema i de la música del cinema. Voleu compositors clàssics? Podeu escoltar el Viva Zapata d’Alex North o el Miklós Rozsa de Días sin huella. En voleu d’actuals? Doncs tenim el Michael Danna de El dulce porvenir, la Björk de Bailar en la oscuridad o el Gustavo Santaolalla de Babel. Però també en tenim dels de tota la vida, com John Barry, John Williams o tres Morricones. Música cent per cent simfònica, com la de George Delerue; cent per cent electrònica, com la de Vangelis; cent per cent jazz, com la de Herbie Hancock; cent per cent minimalista, com la de Michael Nyman o cent per cent no-sé-ben-bé-què, com la de Goran Bregovic.

Compositors francesos, naturalment, com Desplat, Coulais, Jarre o Legrand; però també italians (Rota, Piovani, Cicognini), grecs (Theodorakis, Karaindrou), i japonesos, polonesos, austríacs... I americans també, és clar, però sense ser aclaparadorament majoritaris, que no podem oblidar que el Festival de Cannes és el Festival de Cannes.

Després d’escoltar aquest doble cedé, Festival de Cannes – 60è aniversari, s’arriba a la conclusió que més enllà del seu gaudi estètic aquest conjunt recopilatori és també una eina apte per pensar. Pensar en el que fa que una banda sonora excel·lent ajudi a guanyar un premi a una pel·lícula mediocre, o a l’inrevés; en si podem treure cap conclusió sobre la funció de la música de cinema a partir de la sel·lecció presentada; en la capacitat d’emocionar de la música de cinema, independentment del seu estil...

En fi, un treball discogràfic coherent amb un festival de cinema com el de Cannes, que ha de servir sempre com a mostra cinematogràfica, però també com a eina de reflexió de cap on va el setè art. I la seva música, és clar.

21. Òpera i cinema

En aquestes últimes setmanes, són diverses les notícies rebudes que relacionen el cinema i l’òpera.

La primera ens arriba de Copenhaguen: el Teatre Reial de Dinamarca anuncia que ha encarregat al compositor Poul Ruders una òpera basada en la pel·lícula Bailando en la oscuridad, del director Lars Von Trier. Amb llibret del dramaturg Henrik Engelbrecht, l’estrena està programada per la temporada 2010-2011.

D’altra banda, la Scottish Opera ha encarregat cinc llibrets per convertir-los en òperes, amb la particularitat que seran d’una durada aproximada d’un quart d’hora. Totes cinc s’estrenaran en una mateixa funció, i s’oferirà al públic la possibilitat de votar per escollir la que es convertirà en un drama líric de dimensions ja més habituals. Deixant de banda la peculiaritat de l’encàrrec i de tot aquest sistema de sufragi popular estil Festival d’Eurovisió, la música d’una d’aquestes òperes anirà a càrrec de Craig Armstrong, autor de bandes sonores com Moulin Rouge.

Seguim. Els directors de La Scala de Milà han convençut el director de cinema Terry Gilliam perquè dirigeixi Andrea Chenier d’Umberto Giordano. És la primera òpera que dirigirà Terry Gilliam i s’estrenarà el mes de juny del 2008.

I, finalment, el músic, compositor i director de cinema Emir Kusturica estrenarà el 26 d’aquest mes de juny, a l’Òpera de la Bastilla de París, la que ell anomena primera òpera punk Temps de gitanos, basada en la seva pel·lícula del mateix títol.

Més enllà de l’ús que el cinema ha fet de la música operística, no és estrany que compositors cinematogràfics es dediquin a l’òpera, si bé és cert que en la majoria dels casos són compositors amb tanta o més obra clàssica que cinematogràfica: Addisson, Moross, Korngold Rota, Kosma, Herrmann, i tants d’altres. Per això, els casos de Craig Armstron o Emir Kusturika no deixen de ser excepcionals. Com també aquesta conversió de films en obres operístiques.

Superat, esperem, el vell debat de ja fa molts anys sobre si el cine va matar l’òpera, i sense entrar en absolut en el terreny de l’anàlisi de la realitat operística actual, que no és el nostre negociat, sí que no podem evitar mirar-nos tots aquests esdeveniments amb una certa curiositat no mancada d’un lleu somriure expectant: no, si després de tot, encara resultarà que per ser clàssic caldrà ser intensament cinematogràfic...

20. El theremin

El dissabte 2 de juny es va fer a Barcelona el Primer Festival Hispà de Theremin. Un festival que tenia com a objectiu donar a conèixer i promoure l’ús d’aquest instrument musical i ser un punt de trobada per a aficionats o curiosos del theremin.

En aquest festival s’hi van poder veure pel·lícules i documentals amb el theremin com a protagonista, recitals en directe de thereministes de casa nostra i també la presentació del portal web Thereminhispano.com.

Potser molts de vosaltres no heu sentit a parlar mai del theremin. És un dels primers instruments electrònics musicals de la història. Va ser presentat públicament l’any 1920 pel seu inventor, el científic i músic rus Leo Theremin, de qui, finalment, l’instrument va acabar adquirint el nom.

El theremin es compon, fonamentalment, de dues antenes col·locades una al damunt i l’altra a un costat d’una caixa contenidor on hi ha el mecanisme electrònic. El que fa especial aquest instrument és que és l’únic en el qual el músic, per tocar-lo, no hi ha de tenir contacte físic. El músic controla el volum i les notes amb els moviments de les mans, a través del camp electromagnètic que genera per aproximació o llunyania amb les dues antenes de l’instrument. Amb el braç i la mà dreta –si s’és dretà– es controlen les diferents notes, com més a prop de l’antena més agudes i com més lluny més greus. L’altra mà, aproximant-se a l’antena horitzontal, controla el volum, el fraseig, l’articulació i l’expressió de les notes.

El theremin ha estat utilitzat força sovint al cinema. Molts recordem el seu so hipnòtic a la banda sonora de Miklós Rózsa per la pel·lícula Recuerda, de Hitchcock, del 1945, en què el theremin s’associava al deliri mental del protagonista. Bernard Herrmann, l’any 1951, en va utilitzar dos per la música de Ultimatum a la Tierra.

De fet, deliris psicopàtics i convidats no desitjats vinguts de fora semblen haver estat els temes cinematogràfics preferits dels compositors de bandes sonores a l’hora de decidir-se a utilitzar el so particular del theremin, però no és menys cert que el podem sentir també a films dramàtics, romàntics i, fins i tot, en pel·lícules musicals.

Amb festivals com l’esmentat o amb thereministes com Víctor Estrada, autor d’un sistema pedagògic per tocar el theremin, i amb la inclusió d’aquest instrument en bandes sonores actuals, com ara Hellboy o El maquinista, no sembla pas que al theremin se li acabi la corda.

19. Música de cinema per quintet de corda

Dins d’aquest mateix espai ens hem referit ja a la relació entre la música de cinema i la música clàssica.

Hem parlat de l’ús que ha fet la música de cinema de l’obra de compositors clàssics com ara Verdi, Beethoven o Wagner, o també com solistes virtuosos dels repertoris clàssics han vist amb bons ulls col·laborar en la interpretació i enregistrament de bandes sonores.

Doncs bé, avui parlem d’un exemple a la inversa: un transvassament del camp de la música de cinema a la clàssica. Es tracta d’un disc de recent aparició: Nouvelles Vages, de Godard à Audiard, i és un disc recopilatori de fragments de bandes sonores franceses... però interpretades per un quintet de corda, el Traffic Quintet, amb transcripcions obra del compositor Alexandre Desplat.

Desplat s’ha atrevit a transcriure per quintet de corda temes i suites de fragments de bandes sonores de films francesos de compositors com ara Georges Delerue, Antoine Duhamel, Maurice Jarre, Ennio Morricone, Gato Barbieri o d’ell mateix. Així, hi podem escoltar, entre d’altres, fragments de Jules et Jim, La pell dolça, Passatge a l’Índia o L’últim tango a París.

Es tracta d’un disc sense concessions a la galeria, d’aquells que necessiten dues o tres audicions per assaborir-les completament, que apel·la tant a la sensibilitat com a la intel·ligència, i que en tot moment és un bany de bon gust.

Pel que fa als intèrprets, El Traffic Quintet és una formació de corda nascuda gràcies al cinema, ja que es va crear per una pel·lícula, Un heroe muy discreto, dirigida per Jacques Audiard el 1996. El seu nom, Traffic Quintet, s’inspira en el cinema, en el títol d’una pel·lícula, Traffic, del genial Jacques Tati. I el seu objectiu és la interpretació, en aquest format de quintet de corda, de música de cinema.

Els components de Traffic Quintet són: Dominique Lemonnier, fundadora del grup, violinista de l’Orquestra Filharmònica de Ràdio França; Anne Villette, violinista de la mateixa orquestra; Estelle Villotte, viola de l’Orquestra de París; Raphaël Perraud, violoncel solista de l’Orquestra Nacional de França; i finalment, Philippe Noharet, contrabaix de l’Orquestra de l’Òpera de París. Un grup que sol complementar les seves actuacions amb projeccions videogràfiques d’imatges de les pel·lícules de les bandes sonores que interpreten.

Nouvelles vagues, de Godard à Audiard. Un treball musical destacable d’adaptació de la música de cinema a formats més clàssics. Un disc que ens ha de fer enyorar, com deien a La buena vida, un passat francès que no hem tingut.