13. La música de cinema a L'Auditori

L’Auditori ha programat un concert de música de cinema pel divendres 27, el dissabte 28 i el diumenge 29. Un concert amb fragments de bandes sonores del compositor anglès John Barry, un dels noms més importants de la música cinematogràfica.

Davant del fet que és una de les poques oportunitats que tenim –una o dues l’any– per sentir interpretar música de cinema en una sala de concerts a Barcelona, podria objectar-se que, on de veritat ‘toca’ escoltar la música de cinema, és en un cinema, mirant una pel·lícula.

I és que, si ho pensem bé, es tracta d’una música que ha estat creada per servir de complement, d’acompanyament, de reforç (el que vulgueu dir segons convingui) a imatges en moviment, a una història, a una pel·lícula. Per tant, ens podem plantejar si té sentit escoltar aquestes obres musicals sense les imatges per a les quals han estat creades.

I aleshores, si té sentit oferir un concert de música de cinema a L’Auditori, en té també oferir-lo de música d’anuncis de televisió? O de música per a videojocs?

Doncs indubtablement, sí. Perquè del que es tracta no és del mitjà per al qual s’ha creat una música, sinó de la seva qualitat als nostres ulls. De la mateixa manera que molta música popular del passat ha adquirit en el present categoria de música culta, i els exemples abastarien camps tan diversos com cançons tavernàries medievals, danses renaixentistes o òperes bufes, igualment l’obra cinematogràfica de compositors com Herrmann, Morricone, Williams o Doyle (o també Solà, Pineda, Capellas o Cases), poden ser programades pels equipaments, emissores i altres instruments socials de divulgació musical. Per la seva qualitat musical i per ser exponents fidels del que creiem que som els humans en una època determinada.

Ho veieu? Ja hi hem tornat a caure.

I és que, amb la música de cinema passa com amb les llengües minoritàries, o les llengües sense estat: ens passem més temps parlant-ne i debatent sobre elles, sobre la seva salut, a la defensiva en la seva culturalitat, o barallant-nos entre nosaltres, que no dedicant-nos, simplement, a parlar-les bé i fer-les estimar.
Doncs res: hi ha concert de música de cinema a L’Auditori. Pot ser que encara sigueu a temps d’anar-hi, o que el concert ja hagi passat. Tant és, per als que ja sou aficionats a la música de cinema és una oportunitat de veure-la interpretar, i això ja és impagable. I per als que no, només se m’acut dir que sempre va bé conèixer altres llengües per conèixer el món on vivim… per minoritàries o sense estat que siguin… I a més, ens ho podem passar molt bé.

12. Manel Camp, compositor de bandes sonores

Manel Camp fa 60 anys. Nascut a Manresa, Manel Camp actualment és cap del departament de Jazz i Música Moderna de l’Escola Superior de Música de Catalunya i professor al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears.

Manel Camp és un dels músics de jazz més important del país. Podríem destacar la seva participació en diversos Festivals, són memorables els seus duets amb Josep Mas “Kitflus” i les seves fusions de música barroca i jazz amb la pianista Ludovica Mosca. A més, ha estat director musical de l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona i va crear el Taller de Música Moderna Esclat de Manresa.

Però el motiu de parlar de Manel Camp dins d’aquest espai, tot aprofitant l’avinentesa del seu aniversari, és la seva faceta com a compositor de bandes sonores.

Manel Camp va començar en el món de la música cinematogràfica el 1979 de la mà del director Vicente Aranda, amb la pel·lícula La muchacha de las bragas de oro i dos anys després, van tornar-hi a Asesinato en el comité central. La relació professional entre Manel Camp i Vicente Aranda es va acabar el 1984, amb la pel·lícula Fanny Pelopaja. Entremig d’aquestes pel·lícules, Manel Camp va fer la música de Historias de mujeres, el 1980, dirigida per Mauricio Walerstein, i el 1983 va adaptar al català la música de la pel·lícula infantil Les aventures de Toby Nelson.

Després de l’etapa Aranda, els treballs per al cinema de Manel Camp han estat sempre produccions catalanes. El 1988 va arribar El complot dels anells, de Francesc Bellmunt, una banda sonora amb doble autoria, Manel Camp i Joan Vives Sanfeliu. Amb Bellmunt va repetir l’any següent a Un negre amb un saxo, el 1993 a Monturiol, el senyor del mar (juntament amb el compositor Jordi Nogueras) i el 1997 a Gràcies per la propina.

Destacables són les seves col·laboracions amb el director Manuel Cussó-Ferrer. La primera, el 1991, a L’última frontera, i per la qual Manel Camp va obtenir el Premi Nacional de Cinematografia, i posteriorment, l’any 1998, a Babaouo, un film fet a partir d’un antic guió de Salvador Dalí.

Finalment, esmentem que Manel Camp Camp ha posat música a un parell de pel·lícules mudes: The Crowd (La multitud) de King Vidor; i el curtmetratge Anèmic cinema de Marcel Duchamp.

Felicitats, doncs, Manel Camp, pel seu aniversari, i a veure quan el tornem a sentir al cinema.
I és que la música de cinema al nostre país ja ho té això: excel·lents compositors fent bones bandes sonores per a poques pel·lícules i sovint de projecció escassa.

11. La música de Wagner al cinema

Es representa al Liceu L’holandès errant, una bona excusa per mirar d’escatir quin és l’ús que ha fet el cinema de la música de Richard Wagner.

Si fem una relació, més o menys exhaustiva, de pel·lícules amb música de Wagner, ens trobarem amb una no gens menyspreable llista de més de 200 títols entre els anys 40 i l’actualitat, que pot servir-nos per fer el rànquing dels fragments wagnerians més utilitzats al cinema.

El tercer lloc seria pel Preludi de l’acte primer de Tristany i Isolda. El seu romanticisme és sempre teló de fons per a desgraciats amors impossibles, plens de passió continguda, que quan es desferma és perquè les coses empitjorin, o per il·lustrar episodis àlgids de persecució d’utòpiques quimeres que el destí allunya. La sombra del vampiro (2000), Romeo i Julieta de William Shakespeare (1996), Excalibur (1981) o les espanyoles El Dorado (1988) o Mar adentro (2004) en són clars exemples.


El segon fragment wagnerià més utilitzat al cinema és el de “La cavalcada de les walkíries”. Una música implacable i despietada que, pel que fa al cinema, ha quedat lligada per sempre a les imatges d’uns helicòpters americans arrasant un poblat vietnamita a la pel·lícula Apocalypse Now (1979). La resta d’exemples solen ser variacions o versions paròdiques, per bé que destaquem aquesta cavalcada musical a pel·lícules tan diferents com: Ese oscuro objeto del deseo (1977), Uno, dos, tres (1961), Fellini 8 ½ (1963) o Rebelde sin causa (1955).



Però de tota la ingent obra de Richard Wagner, de tots els possibles fragments plens de vigor de les seves germàniques òperes, el que més vegades ha estat utilitzat pel cinema és –i per golejada– el cor nupcial de Lohengrin.

En dura competència amb Mendelssohn, una de cada dues vegades que s’escolta música de Wagner al cinema sona aquest cor nupcial convertit en marxa nupcial. Una música que ja és un tòpic i que difícilment podem evitar escoltar-la de manera contaminada quan veiem l’òpera. Els exemples de la seva presència són gairebé tants com bodes de pel·lícula hi ha: des de Spider-Man 2 (2004), fins La recluta Benjamín (1980); des de Gigante (1956) o Irma la Dulce (1963), fins a Memòries d’Àfrica (1985) o Gremlins 2 (1980).



Capítol destacat de la influència de Wagner en la música cinematogràfica és el tema dels leitmotiv i la seva incidència com a recurs en les bandes sonores. Un aspecte, aquest, que per ell mateix donaria per parlar-ne a bastament.

Finalment, a banda queda l’ús de Wagner per identificar l’Alemanya nazi. Un recurs cada vegada més entès com una manca de recurs i que sempre obliga a citar Woody Allen, quan deia que cada vegada que sent Wagner li vénen ganes d’envair Polònia.

Polònia, no ho sé. Però sempre tenim el Liceu, que ens queda més a mà.

10. Max Steiner a la Filmoteca

La Filmoteca de la Generalitat ha programat un cicle dedicat al compositor Max Steiner, amb una selecció de pel·lícules representatives de la seva carrera. Es tracta d’una oportunitat immillorable per acostar-se a l’obra del que ha estat considerat el pare de la banda sonora.

Max Steiner va néixer a Viena el 1888 i va morir a Los Angeles, el 1971. De nen ja va demostrar qualitats musicals: format a l’Acadèmia Imperial vienesa, va ser deixeble de Gustav Mahler i en un any va arribar a completar els estudis que normalment es feien en quatre. A partir del 1906 s’instal·la a Londres, i al mateix temps que feia música per a vodevils teatrals va escriure una òpera. El 1914 emigra als Estats Units per treballar a Broadway i a partir del 1929 el fitxa la RKO per treballar a Hollywood. El 1936 va passar a la Warner Bross, on va desenvolupar el gruix de la seva carrera imponent i important.

Max Steiner és el compositor fundador del simfonisme característic del cinema americà. Va ser el primer impulsor de la música simfònica com a fons dramàticament significatiu de les pel·lícules sonores, i va arraconar, així, les melodies neutres que sonaven en aquell moment als títols de crèdit inicials i finals. Va saber augmentar les possibilitats expressives de la música cinematogràfica, va ser el pioner en l’ús del leitmotiv en les bandes sonores i també va escriure partitures d’una durada gairebé igual a la del metratge de les pel·lícules, elaborant així un discurs musical constant, sempre paral·lel al discurs visual.

Entre el 1929 i el 1965 va treballar en més de 300 pel·lícules, moltes de les quals són obres mestres. De Max Steiner és la música que acompanya les imatges que recordem d’Errol Flynn, amb qui va treballar en quinze pel·lícules, de Bette Davis, en divuit, o de Humphrey Bogart, en cinc. A l’hora de fer referència a títols, una breu relació parla per si sola: Allò que el vent s’endugué, Casablanca, King Kong, El delator, Jezabel, La extraña pasajera, Belinda, El motí del Caine, Centauros del desierto…

Algunes d’aquestes pel·lícules i d’aquestes bandes sonores les podreu veure i sentir a la Filmoteca aquests dies. Un cicle, per cert, en l’organització del qual ha participat l’Associació Catalana per la Difusió de la Música Cinematogràfica: una associació sense ànim de lucre de gent entusiasta de la música cinematogràfica. Un dia d’aquests potser n’hauriem de parlar.

Fonts i vincles:

Colón Perales, Carlos. Introducción a la historia de la música en el cine. Universidad de Sevilla: 1993.

Xalabarder, Conrado. Enciclopedia de las bandas sonoras. Ediciones B. Barcelona, 1997.

Max Steiner a l'IMDB: http://www.imdb.com/name/nm0000070/

Els breus d'El violí vermell

A Man of Galilee. L'Orfeó Universitari de València va estrenar el dimecres 4 d'abril, a les 20.15 hores, al Palau de València, la cantata simfònico-coral per a contralt, baríton i cor A man of Galilee del compositor Alfred Newman, un dels grans noms de la història de la música cinematogràfica i cap del departament musical de la 20th Century-Fox durante més de 20 anys. Es tracta d'una obra amb sabor cinematogràfic i de caràcter èpic condensat en una cantata simfònico-coral sacra de concert. També s'interpretarà la Missa de Rèquiem de Gabriel Fauré.