dimecres, 11 d’abril de 2007

11. La música de Wagner al cinema

Es representa al Liceu L’holandès errant, una bona excusa per mirar d’escatir quin és l’ús que ha fet el cinema de la música de Richard Wagner.

Si fem una relació, més o menys exhaustiva, de pel·lícules amb música de Wagner, ens trobarem amb una no gens menyspreable llista de més de 200 títols entre els anys 40 i l’actualitat, que pot servir-nos per fer el rànquing dels fragments wagnerians més utilitzats al cinema.

El tercer lloc seria pel Preludi de l’acte primer de Tristany i Isolda. El seu romanticisme és sempre teló de fons per a desgraciats amors impossibles, plens de passió continguda, que quan es desferma és perquè les coses empitjorin, o per il·lustrar episodis àlgids de persecució d’utòpiques quimeres que el destí allunya. La sombra del vampiro (2000), Romeo i Julieta de William Shakespeare (1996), Excalibur (1981) o les espanyoles El Dorado (1988) o Mar adentro (2004) en són clars exemples.


El segon fragment wagnerià més utilitzat al cinema és el de “La cavalcada de les walkíries”. Una música implacable i despietada que, pel que fa al cinema, ha quedat lligada per sempre a les imatges d’uns helicòpters americans arrasant un poblat vietnamita a la pel·lícula Apocalypse Now (1979). La resta d’exemples solen ser variacions o versions paròdiques, per bé que destaquem aquesta cavalcada musical a pel·lícules tan diferents com: Ese oscuro objeto del deseo (1977), Uno, dos, tres (1961), Fellini 8 ½ (1963) o Rebelde sin causa (1955).



Però de tota la ingent obra de Richard Wagner, de tots els possibles fragments plens de vigor de les seves germàniques òperes, el que més vegades ha estat utilitzat pel cinema és –i per golejada– el cor nupcial de Lohengrin.

En dura competència amb Mendelssohn, una de cada dues vegades que s’escolta música de Wagner al cinema sona aquest cor nupcial convertit en marxa nupcial. Una música que ja és un tòpic i que difícilment podem evitar escoltar-la de manera contaminada quan veiem l’òpera. Els exemples de la seva presència són gairebé tants com bodes de pel·lícula hi ha: des de Spider-Man 2 (2004), fins La recluta Benjamín (1980); des de Gigante (1956) o Irma la Dulce (1963), fins a Memòries d’Àfrica (1985) o Gremlins 2 (1980).



Capítol destacat de la influència de Wagner en la música cinematogràfica és el tema dels leitmotiv i la seva incidència com a recurs en les bandes sonores. Un aspecte, aquest, que per ell mateix donaria per parlar-ne a bastament.

Finalment, a banda queda l’ús de Wagner per identificar l’Alemanya nazi. Un recurs cada vegada més entès com una manca de recurs i que sempre obliga a citar Woody Allen, quan deia que cada vegada que sent Wagner li vénen ganes d’envair Polònia.

Polònia, no ho sé. Però sempre tenim el Liceu, que ens queda més a mà.