Seguint aquelles dites tan catalanes que diuen que “la caritat ben entesa comença per un mateix” i “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”, el compositor Michael Nyman va fundar, fa un parell d’anys, MN Records, o sigui, Michael Nyman Records; perquè ens entenguem tots: el seu propi segell discogràfic.
La seva intenció va ser fugir dels condicionants, pressions i terminis de les multinacionals discogràfiques, d’una banda, i poder editar les seves pròpies composicions, quan volgués i de la manera que volgués, amb una total llibertat creativa.
Pels que no conegueu Michael Nyman, es tracta d’un músic, compositor i també erudit musicòleg nascut a Londres el 1944. Se’l considera un dels pares de l’anomenat minimalisme musical, i va ser ell qui per primera vegada va utilitzar aquest terme.
En el camp de la música cinematogràfica, Michael Nyman es va donar a conèixer amb les bandes sonores de pel·lícules del director Peter Greenaway, com El contracte del dibuixant, de 1982, o Conspiración de Mujeres, de 1988. Amb altres directors, també és l’autor de les bandes sonores d’El marit de la perruquera, Carrington o El final de l’idili, entre d’altres. Però la banda sonora que l’ha fet internacionalment popular va ser la de la pel·lícula El piano, sens dubte el seu major èxit musical cinematogràfic.
Pel que fa a les seves peces de música per a sala de concert, és autor d’un abundant catàleg, del qual destaquen diverses òperes, com El hombre que confundió a su mujer con un sombrero, Facing Goya, Man and Boy: Dada i Love Act.
Fa poques setmanes han aparegut a casa nostra, distribuïts per Harmonia Mundi, nous títols del catàleg de la discogràfica de Michael Nyman. Quatre fan referència a la seva música pel cinema: les bandes sonores d’El contracte del dibuixant i El piano, una sel·lecció de temes de les bandes sonores dels films El ogro i The libertine interpretats per la Wingate Band i un recopilatori de temes dels films de Greenaway. Totes aquestes obres han estat revisades i reinterpretats de nou pel mateix Michael Nyman.
Es tracta, sens dubte, d’una nova, i bona, oportunitat per retrobar-nos amb la música cinematogràfica de Michael Nyman, un glop d’aire fresc i renovador en el seu dia, ara ja convertit en un estil alternatiu a tanta orquestra i tant sintetitzador fets amb motlle.
dimecres, 30 de maig del 2007
dimecres, 23 de maig del 2007
17. 30 anys de La guerra de les galàxies
El 25 de maig del 1977 s’estrenava la pel·lícula La guerra de les galàxies, escrita i dirigida per George Lucas. Per tant, se celebren 30 anys també de la seva banda sonora, composta per John Williams.
Aquest fet no hauria de tenir més transcendència, més enllà dels enamorats de la música de Williams i dels aficionats en general, si no fos que aquesta partitura va revolucionar, fa, doncs, 30 anys, el gènere de la música cinematogràfica.
La música de cinema de la primera part de la dècada dels 70 es debatia entre la música pop i la simfònica.
Pel que fa a la música simfònica al cinema, estava en hores baixes. Al declivi dels vells mestres com Herrmann, Rota o Rózsa, cal afegir el melodisme suau de gent com Marvin Hamlisch o la superficialitat simplista més absoluta com el Francis Lai de Love Story o Bilitis.
Per damunt de tot es va imposar la rendibilitat comercial, i hi havia altres maneres de fer bandes sonores que van imposar-se
I és que, en aquells anys, la música de cinema que estava de moda, la més acceptada i popular, era la dels aires funky d’Isaac Hayes per Shaft, la vena jazzística de Dave Grusin a Los tres días del Cóndor, o l’inesborrable to discotequer de Febre del dissabte nit, del mateix 1977. Totes són músiques de moda, més barates de produir i més rendibles comercialment.
I enmig de tot això, apareix una pel·lícula i la seva banda sonora: La guerra de les galàxies.
Hi ha un abans i un després en l’evolució de la banda sonora a partir de La guerra de les galàxies. John Williams va fer una meravellosa i descriptiva partitura simfònica, interpretada per l’Orquestra Simfònica de Londres que, a més de fer-li guanyar l’Oscar, va significar el retorn del simfonisme més espectacular en la música de cinema –allò que és conegut, a partir d’ell, com neo-simfonisme.
L’ús d’una gran orquestra i el retorn als postulats clàssics de la música que s’adhereix a la imatge i que la descriu i la comenta contínuament, tot farcit d’orquestracions plenes de brillantor, temes principals plens de força, sentimentalitat musical a flor de pell, un intel·ligent sentit del ritme i, una qualitat musical molt estudiada i fora de dubte. I una acceptació total per part del públic i la crítica.
Celebrem, doncs, 30 anys d’una banda sonora històrica, ja mítica, que significa una evolució en la banda sonora i que, per a molta gent, ha estat el tema dels crèdits inicials de la seva particular pel·lícula amb la música de cinema.
Aquest fet no hauria de tenir més transcendència, més enllà dels enamorats de la música de Williams i dels aficionats en general, si no fos que aquesta partitura va revolucionar, fa, doncs, 30 anys, el gènere de la música cinematogràfica.
La música de cinema de la primera part de la dècada dels 70 es debatia entre la música pop i la simfònica.
Pel que fa a la música simfònica al cinema, estava en hores baixes. Al declivi dels vells mestres com Herrmann, Rota o Rózsa, cal afegir el melodisme suau de gent com Marvin Hamlisch o la superficialitat simplista més absoluta com el Francis Lai de Love Story o Bilitis.
Per damunt de tot es va imposar la rendibilitat comercial, i hi havia altres maneres de fer bandes sonores que van imposar-se
I és que, en aquells anys, la música de cinema que estava de moda, la més acceptada i popular, era la dels aires funky d’Isaac Hayes per Shaft, la vena jazzística de Dave Grusin a Los tres días del Cóndor, o l’inesborrable to discotequer de Febre del dissabte nit, del mateix 1977. Totes són músiques de moda, més barates de produir i més rendibles comercialment.
I enmig de tot això, apareix una pel·lícula i la seva banda sonora: La guerra de les galàxies.
Hi ha un abans i un després en l’evolució de la banda sonora a partir de La guerra de les galàxies. John Williams va fer una meravellosa i descriptiva partitura simfònica, interpretada per l’Orquestra Simfònica de Londres que, a més de fer-li guanyar l’Oscar, va significar el retorn del simfonisme més espectacular en la música de cinema –allò que és conegut, a partir d’ell, com neo-simfonisme.
L’ús d’una gran orquestra i el retorn als postulats clàssics de la música que s’adhereix a la imatge i que la descriu i la comenta contínuament, tot farcit d’orquestracions plenes de brillantor, temes principals plens de força, sentimentalitat musical a flor de pell, un intel·ligent sentit del ritme i, una qualitat musical molt estudiada i fora de dubte. I una acceptació total per part del públic i la crítica.
Celebrem, doncs, 30 anys d’una banda sonora històrica, ja mítica, que significa una evolució en la banda sonora i que, per a molta gent, ha estat el tema dels crèdits inicials de la seva particular pel·lícula amb la música de cinema.
dimecres, 9 de maig del 2007
15. Cent anys de Miklós Rózsa
Enguany se celebra el centenari del naixement del compositor Miklós Rózsa.
Rózsa va néixer a Budapest, Hungria, el 18 d’abril del 1907. Va començar a estudiar violí als cinc anys i als set ja feia recitals amb públic. El seu pare el va enviar a Leipzig a estudiar química, però ell es va matricular al conservatori. L’any 1932 es va instal·lar a París, i també va fer freqüents estades a Londres. Les seves obres van figurar en els programes d’orquestres europees i americanes i va establir relacions d’amistat amb compositors com ara Arthur Honegger i Muir Mathieson. El primer li va fer descobrir les possibilitats de la música cinematogràfica, però va ser Mathieson qui el va acabar de convèncer de treballar pel cinema.
Immediatament va començar la seva fructífera col·laboració amb Alexander Korda, amb un total de 9 pel·lícules, de les quals destaquem El lladre de Bagdad i El llibre de la selva. Precisament aquesta pel·lícula es va acabar de fer a Hollywood, i Miklós Rozsa s’hi va quedar a viure.
En els seus primers anys a Hollywood, Rózsa es va dedicar, sobretot, a la música per pel·lícules de sèrie negra. Alguns dels seus títols ja es podem considerar obres mestres de la seva carrera: Perdición, Recuerda o La jungla de asfalto. A les dècades dels cinquanta i seixanta, Miklós Rózsa es va especialitzar en música per cinema històric i de temàtica bíblica. D’ell són: El Cid, Quo Vadis, La vall dels reis, Rei de reis, Sodoma i Gomorra i, sobretot, la colossal Ben-Hur.
Com va passar amb Herrmann, Newman i d’altres, l’arribada dels setanta els va relegar al paper d’il·lustríssims oblidats. Tot i així, Rózsa ens va brindar, a les acaballes de la seva carrera, altres partitures de referència obligada, com La vida privada de Sherlock Holmes i Fedora, sense anar més lluny, totes dues dotades d’una especial sensibilitat i bellesa última...
Del gairebé un centenar de bandes sonores fetes, Miklós Rózsa en té moltes que formen part de les grans obres musicals escrites pel cinema. Mai va ser un compositor vulgar, i sempre va estar dotat d’un apassionat romanticisme que va saber combinar musicalment amb una gran capacitat per la tensió i la violència.
Any del centenari del naixement de Miklós Rózsa. Davant la falta de concerts, sempre serà bona la videoteca. Tornem a recordar alguns títols: Perdición; La jungla de asfalto; Quo Vadis; Juli César; Rei de Reis; Ben-Hur; El Cid; Tiempo de amar, tiempo de morir; Fedora...
Rózsa va néixer a Budapest, Hungria, el 18 d’abril del 1907. Va començar a estudiar violí als cinc anys i als set ja feia recitals amb públic. El seu pare el va enviar a Leipzig a estudiar química, però ell es va matricular al conservatori. L’any 1932 es va instal·lar a París, i també va fer freqüents estades a Londres. Les seves obres van figurar en els programes d’orquestres europees i americanes i va establir relacions d’amistat amb compositors com ara Arthur Honegger i Muir Mathieson. El primer li va fer descobrir les possibilitats de la música cinematogràfica, però va ser Mathieson qui el va acabar de convèncer de treballar pel cinema.
Immediatament va començar la seva fructífera col·laboració amb Alexander Korda, amb un total de 9 pel·lícules, de les quals destaquem El lladre de Bagdad i El llibre de la selva. Precisament aquesta pel·lícula es va acabar de fer a Hollywood, i Miklós Rozsa s’hi va quedar a viure.
En els seus primers anys a Hollywood, Rózsa es va dedicar, sobretot, a la música per pel·lícules de sèrie negra. Alguns dels seus títols ja es podem considerar obres mestres de la seva carrera: Perdición, Recuerda o La jungla de asfalto. A les dècades dels cinquanta i seixanta, Miklós Rózsa es va especialitzar en música per cinema històric i de temàtica bíblica. D’ell són: El Cid, Quo Vadis, La vall dels reis, Rei de reis, Sodoma i Gomorra i, sobretot, la colossal Ben-Hur.
Com va passar amb Herrmann, Newman i d’altres, l’arribada dels setanta els va relegar al paper d’il·lustríssims oblidats. Tot i així, Rózsa ens va brindar, a les acaballes de la seva carrera, altres partitures de referència obligada, com La vida privada de Sherlock Holmes i Fedora, sense anar més lluny, totes dues dotades d’una especial sensibilitat i bellesa última...
Del gairebé un centenar de bandes sonores fetes, Miklós Rózsa en té moltes que formen part de les grans obres musicals escrites pel cinema. Mai va ser un compositor vulgar, i sempre va estar dotat d’un apassionat romanticisme que va saber combinar musicalment amb una gran capacitat per la tensió i la violència.
Any del centenari del naixement de Miklós Rózsa. Davant la falta de concerts, sempre serà bona la videoteca. Tornem a recordar alguns títols: Perdición; La jungla de asfalto; Quo Vadis; Juli César; Rei de Reis; Ben-Hur; El Cid; Tiempo de amar, tiempo de morir; Fedora...
dimecres, 2 de maig del 2007
14. Això és ritme!
S’estrena aquesta setmana, en comptades sales de cinema de casa nostra, el documental Això és ritme!.
Es tracta d’un documental sobre el primer gran projecte pedagògic de l’Orquestra Filarmònica de Berlín, dut a terme l’any 2003. D’una banda, tenim el debut de Sir Simon Rattle com a director d’aquesta orquestra, una de les més prestigioses i importants del món, amb la interpretació de La consagració de la primavera, d’Igor Stravinski. I de l’altra, el fet d’agafar uns dos-cents cinquanta nois i noies, escolars alemanys d’entre onze i vint-i-pocs anys, i tenir-los a l’escenari ballant una coreografia creada expressament per a l’ocasió, mentre l’orquestra toca l’obra.
Feu-vos-en una idea: aquí, el que és remarcable, no és poder veure els assajos del director amb els membres de la Filarmònica de Berlín, que també està molt bé. Del que es tracta, és que us imagineu gairebé tres-cents xavals dels que corren avui dia pels instituts dels voltants de casa vostra, adolescents d’aquests que veieu pel carrer, pel metro, jovenets que la majoria ja no és que no hagin sentit mai el nom de Stravinski –que el confondran amb algun jugador de futbol o amb un pokémon– és que probablement us diran que ni escolten música clàssica ni els agrada i, evidentment, no han sentit a parlar mai de Catalunya Música. Doncs aquest documental ens narra l’experiència –artística, pedagògica, iniciàtica– d’agafar dos-cents cinquanta nois i noies com aquests, de diverses escoles alemanyes, i de com se’ls inicia a la dansa, amb l’objectiu d’una representació –que ha de sortir perfecta– amb la Filarmònica de Berlin i davant de tres-mil persones.
A partir de la història de tres nois en concret, veurem com les seves pors, les seves vergonyes, els seus orgulls adolescents, els seus somnis, la seva dura realitat vital, poden quedar oblidats, superats, en alguns casos assimilats, per la descoberta de la música dins d’ells mateixos, per la descoberta del ritme, la disciplina i la bellesa de l’art en execució, i de com tot plegat els transforma per dins.
En una cartellera infestada d’històries de a veure qui és més infantil i més heroic alhora, i de com podem immunitzar-nos cada vegada més davant les atrocitats i el dolor dels altres, trobar una proposta com Això és ritme! et reconcilia amb la resta de mortals, et fa creure que sempre podem millorar i, sobretot, et fa sortir content del cine.
Tal i com estan les coses, més no podem demanar.
Es tracta d’un documental sobre el primer gran projecte pedagògic de l’Orquestra Filarmònica de Berlín, dut a terme l’any 2003. D’una banda, tenim el debut de Sir Simon Rattle com a director d’aquesta orquestra, una de les més prestigioses i importants del món, amb la interpretació de La consagració de la primavera, d’Igor Stravinski. I de l’altra, el fet d’agafar uns dos-cents cinquanta nois i noies, escolars alemanys d’entre onze i vint-i-pocs anys, i tenir-los a l’escenari ballant una coreografia creada expressament per a l’ocasió, mentre l’orquestra toca l’obra.
Feu-vos-en una idea: aquí, el que és remarcable, no és poder veure els assajos del director amb els membres de la Filarmònica de Berlín, que també està molt bé. Del que es tracta, és que us imagineu gairebé tres-cents xavals dels que corren avui dia pels instituts dels voltants de casa vostra, adolescents d’aquests que veieu pel carrer, pel metro, jovenets que la majoria ja no és que no hagin sentit mai el nom de Stravinski –que el confondran amb algun jugador de futbol o amb un pokémon– és que probablement us diran que ni escolten música clàssica ni els agrada i, evidentment, no han sentit a parlar mai de Catalunya Música. Doncs aquest documental ens narra l’experiència –artística, pedagògica, iniciàtica– d’agafar dos-cents cinquanta nois i noies com aquests, de diverses escoles alemanyes, i de com se’ls inicia a la dansa, amb l’objectiu d’una representació –que ha de sortir perfecta– amb la Filarmònica de Berlin i davant de tres-mil persones.
A partir de la història de tres nois en concret, veurem com les seves pors, les seves vergonyes, els seus orgulls adolescents, els seus somnis, la seva dura realitat vital, poden quedar oblidats, superats, en alguns casos assimilats, per la descoberta de la música dins d’ells mateixos, per la descoberta del ritme, la disciplina i la bellesa de l’art en execució, i de com tot plegat els transforma per dins.
En una cartellera infestada d’històries de a veure qui és més infantil i més heroic alhora, i de com podem immunitzar-nos cada vegada més davant les atrocitats i el dolor dels altres, trobar una proposta com Això és ritme! et reconcilia amb la resta de mortals, et fa creure que sempre podem millorar i, sobretot, et fa sortir content del cine.
Tal i com estan les coses, més no podem demanar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
