dimecres, 23 de maig de 2007

17. 30 anys de La guerra de les galàxies

El 25 de maig del 1977 s’estrenava la pel·lícula La guerra de les galàxies, escrita i dirigida per George Lucas. Per tant, se celebren 30 anys també de la seva banda sonora, composta per John Williams.

Aquest fet no hauria de tenir més transcendència, més enllà dels enamorats de la música de Williams i dels aficionats en general, si no fos que aquesta partitura va revolucionar, fa, doncs, 30 anys, el gènere de la música cinematogràfica.

La música de cinema de la primera part de la dècada dels 70 es debatia entre la música pop i la simfònica.

Pel que fa a la música simfònica al cinema, estava en hores baixes. Al declivi dels vells mestres com Herrmann, Rota o Rózsa, cal afegir el melodisme suau de gent com Marvin Hamlisch o la superficialitat simplista més absoluta com el Francis Lai de Love Story o Bilitis.

Per damunt de tot es va imposar la rendibilitat comercial, i hi havia altres maneres de fer bandes sonores que van imposar-se

I és que, en aquells anys, la música de cinema que estava de moda, la més acceptada i popular, era la dels aires funky d’Isaac Hayes per Shaft, la vena jazzística de Dave Grusin a Los tres días del Cóndor, o l’inesborrable to discotequer de Febre del dissabte nit, del mateix 1977. Totes són músiques de moda, més barates de produir i més rendibles comercialment.

I enmig de tot això, apareix una pel·lícula i la seva banda sonora: La guerra de les galàxies.

Hi ha un abans i un després en l’evolució de la banda sonora a partir de La guerra de les galàxies. John Williams va fer una meravellosa i descriptiva partitura simfònica, interpretada per l’Orquestra Simfònica de Londres que, a més de fer-li guanyar l’Oscar, va significar el retorn del simfonisme més espectacular en la música de cinema –allò que és conegut, a partir d’ell, com neo-simfonisme.

L’ús d’una gran orquestra i el retorn als postulats clàssics de la música que s’adhereix a la imatge i que la descriu i la comenta contínuament, tot farcit d’orquestracions plenes de brillantor, temes principals plens de força, sentimentalitat musical a flor de pell, un intel·ligent sentit del ritme i, una qualitat musical molt estudiada i fora de dubte. I una acceptació total per part del públic i la crítica.

Celebrem, doncs, 30 anys d’una banda sonora històrica, ja mítica, que significa una evolució en la banda sonora i que, per a molta gent, ha estat el tema dels crèdits inicials de la seva particular pel·lícula amb la música de cinema.