1. La música de Verdi al cinema

Deu fer cosa d'uns quinze o setze anys, i per fer contenta a una amiga, vaig haver d’acompanyar-la al cinema a veure una pel·lícula que estava de moda entre les noietes i les mares joves de l’època: Pretty Woman. No em dol confessar que la pel·lícula m’avorria força, fins que, de sobte, en una seqüència, els meus ulls de parpelles mig caigudes van obrir-se del tot: la noia protagonista –una simpàtica prostituta que mai havia trencat un plat– era acompanyada pel xicot protagonista, un home guapot –i sobretot ric– a una representació de La Traviatta. I allà, la noia que, per descomptat, mai havia anat a l’òpera, a poc a poc s’anava sentint identificada amb l’argument i acabava emocionant-se a cor que vols quan Violeta cantava la meravellosa i terrible "Dammi tu forza, o cielo!".

Aquest dies s'està representant al Liceu el Don Carlos de Giuseppe Verdi. Un compositor que ha sigut utilitzat molt sovint al cinema.

Pel cinema, i deixant de banda les adaptacions d’òperes i les biografies del compositor, la música de Verdi la trobarem gairebé sempre al calaix dels clixés culturals. Si el cinema americà utilitza La Marsellesa o l’acordió per fer que la gent entengui que l’argument passa a França, o sentim castanyoles o guitarra aflamencada per veure que la cosa passa a Espanya, la música de Verdi -i les tarantel·les- són el recurs fàcil del que representa Itàlia o allò que és italià.

I si parlem d’italoamericans al cinema, parlarem, més aviat que d’hora, de pel·lícules de mafiosos: no hi ha pel·lícula americana de mafiosos italoamericans que no tingui música de Verdi: El Padrí, Donnie Brasco, L’honor dels Prizzi... i això inclou els títols que en fan paròdia: Una teràpia peligrosa, Mafioso a la fuerza, Mafia: estafa como puedas...

En el cas que els protagonistes no siguin mafiosos, però sí italoamericans, usualment trobarem el mateix: independentment de la banda sonora original, tard o d’hora, acreditat o no, quan el protagonista visita son pare o sa mare, ja sigui una comèdia o un drama, molt sovint s’escola, d’alguna banda, música de Verdi.

I si el que passa a l’argument és que un americà visita Itàlia, aleshores la presència de Verdi és obligada: tan se val que siguin militars, com el Hemingway de En el amor y la guerra o el Nicholas Cage de La mandolina del Capitán Corelli, un intrèpid periodista a El año de las armas o uns enamorats a Only you.

Pel que fa al que podríem dir-ne el rànquing d’obres de Verdi al cinema, i en una mostra de més de dues-centes pel·lícules, guanya per golejada Rigoletto, amb la popular “La donna è mobile”: fins a 40 aparicions al cinema tenim registrades; i la seguiria el famós brindis de La traviatta, el "Libiamo ne'lieti calici", amb més de 23. Totes elles peces vitals, alegres i identificades plenament amb allò que en dirien el caràcter occidental de la mediterrània.

En resum, doncs, quan el cinema americà recorda Itàlia o visita Itàlia, l'orquestra toca Verdi. Pel cinema, Verdi és el compositor clàssic italià per excel·lència.

Per acabar, no puc deixar d’intentar rescabalar-me de l’exemple amb què he començat aquest comentari, tot recordant un altre film, que finalitzava enmig de la més caòtica representació que s’hagi fet mai de Il Trovatore: es tracta d'Una nit a l’òpera, dels Germans Marx.

Tal com dèia Grouxo a la pel·lícula:

I ara endavant amb l’Òpera !
Que l’alegria es desbordi !
Que els porters ballin al vestíbul !
I que tots s’emborratxin a les llotges !
Bartolo, toca.