Si Mendelssohn, Brahms o Prokófiev encara fossin vius, no celebraríeu el seu aniversari?
Aquest 8 de febrer el compositor John Williams ha complert 75 anys i, pel que sembla, la seva estrella creativa continua brillant amb intensitat. De formació clàssica, va ser deixeble de Mario Castelnuovo-Tedesco i estudiant de la Juilliard School. Als seus inicis el trobem com a pianista de jazz però aviat va treballar per al cinema, col·laborant amb compositors com Alfred Newman, Franz Waxman, Bernard Herrmann o Henry Mancini, i també per a la televisió. A principis dels anys 60 comença a escriure bandes sonores en solitari i a mtjan anys 70 li arriben el reconeixement i la popularitat quan revoluciona la música cinematogràfica amb la partitura de La Guerra de les Galàxies. En aquells anys, amb els grans noms clàssics ja desapareguts i la moda del pop estamordint les pel·lícules, John Williams va representar el retorn de la partitura simfònica i una nova lectura de la música per a la imatge: brillant, exigent, imaginativa i per damunt de tot espectacular.
Bandes sonores com l’esmentada de La guerra de les galàxies, i també Superman, A la recerca de l'arca perduda, E.T., La llista de Schindler o Harry Potter, són ja icones musicals necessàries per entendre la segona meitat del segle XX a Occident.
John Williams és autor de més de cent bandes sonores, però també d’una simfonia i diversos concerts per a flauta, violí, clarinet, fagot, trompeta o violoncel, i ha estat el director titular de la Boston Pops Orchestra entre els anys 1980 i 1995.
En un àmbit com el musical, on la qualitat hauria d'anar lligada a la capacitat de generar emoció i despertar sentiments, i on aquesta unió ferma ara ja és patrimoni dels intèrprets i cantants d’òpera més que no pas dels compositors, els afeccionats a la música de cinema som dels pocs que podem gaudir de les noves creacions d'autèntiques llegendes de la composició encara vives, i reconèixer sense embuts que, més enllà de la qualitat de la seva música, les seves notes molt sovint han estat el fil amb què s'han teixit alguns dels nostres somnis.
I en això, John Williams ens és un veritable demiürg. I només per això ja mereix el lloc que indiscutiblement té en la història de la música occidental.
Encara que, ja ho sabem, en segons quines edicions l’hàgim de buscar en un volum apèndix en el subapartat titulat 'Música de cinema'.
Però temps al temps…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada