dimecres, 28 de març de 2007

9. Papageno comenta

S’estrena l’esperada versió cinematogràfica de La Flauta Màgica, l’òpera de Mozart, dirigida per Kenneth Brannagh.

No farem una crítica de la pel·lícula. Podeu llegir on trobar-ne d'encertades i justes al final d'aquest comentari.

Avui oferim unes pinzellades de context, que sempre van bé a l’hora de veure la pel·lícula o de comentar-la amb els companys de feina, tot demostrant que som gent il·lustrada.


Comencem pels que han tingut la iniciativa de fer aquesta versió de La Flauta: la Peter Moores Foundation; una fundació anglesa dedicada a la filantropia i que beu dels principis en què es basa La Flauta Màgica.

La persona escollida per encapçalar el projecte és el director i actor Kenneth Brannagh, popular per les seves adaptacions d’obres de Shakespeare al cinema, com ara Enric Vè, Hamlet o Molt soroll per no res. Un director que dóna gran importància al paper de la música a les seves pel·lícules.

Si us preocupa el tractament que rep l’obra de Mozart, direm que el film ofereix la versió íntegra de l’òpera, no és cap argument que s’hi inspiri o que la versioni lliurement. Això sí, els autors del guió situen la història en un escenari fàcilment identificable com el d’un camp de batalla de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, l’adeqüació d’aquest context a les característiques dels personatges de l’òpera és una de les troballes de la pel·lícula.



L’autèntic guionista és Emanuel Schikaneder, autor del llibret original, naturalment; però, en aquesta ocasió, Branagh s’ha unit a l’escriptor, director i actor, el prestigiós Stephen Fry, per fer-ne l’adaptació a l’anglès. Perquè, això, sí, cal avisar els puristes, aquesta Flauta Màgica es canta en anglès.

Pel que fa als intèrprets, són cantants operístics que actuen, i que actuen de debò: Joseph Kaiser és Tamino; Amy Carson, Pamina; Benjamin Jay Davis, Papageno; i, destacadíssims, Lyubov Petrova és la Reina de la Nit i Rene Pape, Sarastro. James Conlon dirigeix l'Orquesta de Cambra d'Europa.

Aquest espai, que tracta de música i cinema, poques vegades tindrà un exemple més rodó d’aquesta unió que amb aquesta Flauta Màgica. Una obra que és més que una òpera i que hauria de ser, com deia Ingmar Bergman, una companya de vida.



Trobareu una crítica de la pel·lícula a:
Mozartmania, del professor Jaume Radigales
http://mozartmania.blogspot.com/2007/02/la-flauta-massa-mgica-de-kenneth.html