dimecres, 14 de març de 2007

7. Una mostra del valor de la música al cinema

Surten dels seus amagatalls amb la por de morir als ulls. De sota un llit, del doble fons d'un armari. Són jueus del gueto de Cracòvia la nit després de l'evacuació. Els seus familiars, els seus amics, ja van cap als camps de concentració. Però el seu sigil és inútil. Els soldats de les SS els esperaven i comença la matança. Homes d'uniforme metrallen a discrecció i fereixen homes, dones i nens que criden.

Un dels nazis descobreix un piano en una habitació. S'asseu al teclat i toca.

Dos soldats companys seus l'observen i discuteixen: – És Bach? – És Mozart? Hi ha crits de terror de persones que estan sent assassinades. Crits que es barregen amb la música d'un piano que interpreta una bella obra de Bach. O de Mozart.

Aquest és el gran valor de la música que el compositor John Williams va escollir i va compondre per a la pel·lícula La llista de Schindler. Una música que va en contra de la música. Que es desnaturalitza a ella mateixa com en el film l'home es deshumanitza.

Una música que ens recorda que un nazi que assassina nens pot delectar-se, com nosaltres, amb la música de Bach. O de Mozart. Per això a la pel·lícula sentim un tendre cor infantil mentre es produeix la matança de l'evacuació del greto, o una agradable i civilitzada cançó que ens desitja bona nit de forma romàntica sona pels altaveus d'un camp de concentració mentre s'escull la gent destinada a morir a les cambres de gas.

La llista de Schindler: una música que ens recorda que en el món conviuen la bellesa i l'horror, i totes dues coses són patrimoni, per igual, no de psicòpates, sinó de gent com nosaltres, que ens agrada la música.

Us recomano tornar a veure la pel·lícula. Però aquesta vegada prestant atenció als moments en què hi hagi música. Descobrireu, segurament, que la melodia més bella i humana, com el famós tema principal de la banda sonora, també pot provocar-nos l'horror. Alhora que la sentim bella. Com el mateix home.

Ve't aquí un exemple de com la música –en aquest cas la música de cinema– pot ser encara una eina de lluita, artística, per remoure les consciències a través de la bellesa. Objectiu de l'autèntic art, segons diuen.

Era Bach? Era Mozart? Era Bach. Però, realment, a qui li importa si és la música de fons de l'assassinat d'un innocent?