21. Òpera i cinema

En aquestes últimes setmanes, són diverses les notícies rebudes que relacionen el cinema i l’òpera.

La primera ens arriba de Copenhaguen: el Teatre Reial de Dinamarca anuncia que ha encarregat al compositor Poul Ruders una òpera basada en la pel·lícula Bailando en la oscuridad, del director Lars Von Trier. Amb llibret del dramaturg Henrik Engelbrecht, l’estrena està programada per la temporada 2010-2011.

D’altra banda, la Scottish Opera ha encarregat cinc llibrets per convertir-los en òperes, amb la particularitat que seran d’una durada aproximada d’un quart d’hora. Totes cinc s’estrenaran en una mateixa funció, i s’oferirà al públic la possibilitat de votar per escollir la que es convertirà en un drama líric de dimensions ja més habituals. Deixant de banda la peculiaritat de l’encàrrec i de tot aquest sistema de sufragi popular estil Festival d’Eurovisió, la música d’una d’aquestes òperes anirà a càrrec de Craig Armstrong, autor de bandes sonores com Moulin Rouge.

Seguim. Els directors de La Scala de Milà han convençut el director de cinema Terry Gilliam perquè dirigeixi Andrea Chenier d’Umberto Giordano. És la primera òpera que dirigirà Terry Gilliam i s’estrenarà el mes de juny del 2008.

I, finalment, el músic, compositor i director de cinema Emir Kusturica estrenarà el 26 d’aquest mes de juny, a l’Òpera de la Bastilla de París, la que ell anomena primera òpera punk Temps de gitanos, basada en la seva pel·lícula del mateix títol.

Més enllà de l’ús que el cinema ha fet de la música operística, no és estrany que compositors cinematogràfics es dediquin a l’òpera, si bé és cert que en la majoria dels casos són compositors amb tanta o més obra clàssica que cinematogràfica: Addisson, Moross, Korngold Rota, Kosma, Herrmann, i tants d’altres. Per això, els casos de Craig Armstron o Emir Kusturika no deixen de ser excepcionals. Com també aquesta conversió de films en obres operístiques.

Superat, esperem, el vell debat de ja fa molts anys sobre si el cine va matar l’òpera, i sense entrar en absolut en el terreny de l’anàlisi de la realitat operística actual, que no és el nostre negociat, sí que no podem evitar mirar-nos tots aquests esdeveniments amb una certa curiositat no mancada d’un lleu somriure expectant: no, si després de tot, encara resultarà que per ser clàssic caldrà ser intensament cinematogràfic...