Ha arribat a les nostres mans una novetat discogràfica de tot just fa un parell de mesos. Es titula Festival de Cannes – 60è aniversari. Es tracta d’un doble cedé recopilatori amb els temes principals de bandes sonores de 45 films premiats en aquest festival.
Fa deu anys, quan Cannes celebrava, doncs, el seu 50è aniversari, ja va aparèixer un disc igualment recopilatori amb temes de pel·lícules guardonades. En aquella ocasió eren 23 fragments de bandes sonores.
És una excel·lent iniciativa (en un treball editat per Naïve i Radio France), aquesta de commemorar el 60è aniversari del festival a través de la música de les pel·lícules que n’han estat importants.
I és que, si fem una ullada al llistat dels 45 tracks, hi trobarem resumida, no només la història del festival, sinó la història del cinema i de la música del cinema. Voleu compositors clàssics? Podeu escoltar el Viva Zapata d’Alex North o el Miklós Rozsa de Días sin huella. En voleu d’actuals? Doncs tenim el Michael Danna de El dulce porvenir, la Björk de Bailar en la oscuridad o el Gustavo Santaolalla de Babel. Però també en tenim dels de tota la vida, com John Barry, John Williams o tres Morricones. Música cent per cent simfònica, com la de George Delerue; cent per cent electrònica, com la de Vangelis; cent per cent jazz, com la de Herbie Hancock; cent per cent minimalista, com la de Michael Nyman o cent per cent no-sé-ben-bé-què, com la de Goran Bregovic.
Compositors francesos, naturalment, com Desplat, Coulais, Jarre o Legrand; però també italians (Rota, Piovani, Cicognini), grecs (Theodorakis, Karaindrou), i japonesos, polonesos, austríacs... I americans també, és clar, però sense ser aclaparadorament majoritaris, que no podem oblidar que el Festival de Cannes és el Festival de Cannes.
Després d’escoltar aquest doble cedé, Festival de Cannes – 60è aniversari, s’arriba a la conclusió que més enllà del seu gaudi estètic aquest conjunt recopilatori és també una eina apte per pensar. Pensar en el que fa que una banda sonora excel·lent ajudi a guanyar un premi a una pel·lícula mediocre, o a l’inrevés; en si podem treure cap conclusió sobre la funció de la música de cinema a partir de la sel·lecció presentada; en la capacitat d’emocionar de la música de cinema, independentment del seu estil...
En fi, un treball discogràfic coherent amb un festival de cinema com el de Cannes, que ha de servir sempre com a mostra cinematogràfica, però també com a eina de reflexió de cap on va el setè art. I la seva música, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada